Vorejant la València més ostentosa, representada per la Ciutat de les Arts i les Ciències, l’Àgora i l’Oceanogràfic, s’arriba al que queda de La Punta. A les esquenes del conjunt ideat per Calatrava, per un camí quasi amagat, sortejant rotondes i pràcticament sense indicacions, topem amb l’entrada al que fou horta protegida, avui, un solar inert. Una excursió horrible.
Guillem Sanchis / NoNada
Conten alguns veïns de la València marítima marginada que, en moltes ocasions, es troben a turistes pels ponts que creuen les vies del tren, per carreteres pràcticament sense voreres, esquivant cotxes que els piten. Porten plànols a les mans i miren de costat a costat estranyats. Han passat de l’Àgora, de l’Umbracle, de la fauna de l’Oceanogràfic, a un paisatge trist, desagradable, amb predomini de camions, contenidors, grues i asfalt. Els ‘guiris’ no s’han adonat que han abandonat la València visible, i tornen espantats terra endins, orientats pel trencadís blanc de Calatrava.
Si els turistes hagueren fet el mateix camí exactament 10 anys enrere, s’hagueren trobat La Punta radiant, un tros d’horta entre la ciutat i la mar, tal volta, massa al mig. Hagueren pogut observar un nucli de població peculiar, amb hàbits de vida i relacions socials i comercials úniques. Unes terres protegides al màxim segons el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), que els responsables polítics van desprotegir en un moviment legal que encara hui està pendent de recursos i modificacions.
Aparquem al costat de l’ermita de la Concepció i ens ve a recollir un membre de Per l’Horta, plataforma que va lluitar fins al final amb els veïns de La Punta per evitar la destrucció d’un patrimoni irrecuperable. Ens disposem a recórrer el carril bici que va paral·lel al que era horta i hui és la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València, un solar de 638.000 metres quadrats del que encara avui, 10 anys després de l’últim enderrocament, set anys més tard de que s’urbanitzara la ZAL, no s’ha venut ni una parcel·la. Ni un metre quadrat.
Les cases del reallotjament
Les primeres edificacions que apareixen en el camí són els adossats construïts per reallotjar els veïns als que se’ls van expropiar les cases en nom de les necessitats del Port que, com s’ha demostrat, es van calcular malament. Són un conjunt de carrers de bon aspecte, però no tenen res a veure amb les alqueries i barraques que esguitaven l’horta fa poc temps. “Van tardar molt de temps a construir-les, i els veïns van haver de pagar-se lloguers mentre esperaven”, ens explica el nostre guia. Altres van abandonar La Punta per sempre.
Molts dels que es van quedar hagueren de subscriure hipoteques per fer front als 120.000 euros que els demanaren per elles, ja que no els arribava amb la valoració de les seves propietats que els van fer en expropiar-los. També es comenta entre els veïns que no tots els que ocupen aquestes noves vivendes són reallotjats de La Punta, i que algunes d’elles van ser posades a la venda per al públic en general. Segons les dades publicades, només se’n van edificar la meitat de les 150 promeses.
Al costat de les vivendes verdes, blanques i ocre s’alça un dels antics xalets que va resistir les envestides institucionals, amagat entre arbres, la Casa de Rosa, on passava l’estiu Santiago Ramón y Cajal, premi Nobel de Medicina l’any 1906. Això queda a mà esquerra del camí d’accés als adossats. A la dreta hi ha un xicotet parc infantil i, darrere d’ell, una tanca de tres metres d’alçada indica que comença la ZAL. La gegantina parcel·la està tancada al públic i vigilada les 24 hores, malgrat que allà no es porta a terme cap tipus d’activitat. Només un cartell publicitari enfocat a l’autovia del Saler indica que hi ha terreny a la venda, amb un número de telèfon de l’Autoritat Portuària de València.
La sèquia més antiga, desviada
El carril bici discorre paral·lel al nou llit de la Sèquia de Rovella. “És la més antiga de València, venia des de l’assut de Rovella, passa per Russafa, per la Plaça del Tossal, i regava els camps de La Punta”, ens explica el nostre amfitrió en la llastimosa passejada per un dels pitjors paisatges de la ciutat. “No es pot entendre com declaren Patrimoni de la Humanitat el Tribunal de les Aigües, i després, amb les coses que determina, es comporten així”, es queixa el guia. Al llarg del camí ens anem trobant xicotets tancats amb aigua i una exigua vegetació de marjal. Què són? “Uf! Són una espècie d’estanys artificials que es van habilitar per a que pogueren parar ànecs i altres animals. Però no hi ha cap criteri ni manteniment, i hui són un niu de mosquits que molesten als veïns”. Cap animal xapoteja per la zona.
El terreny puja i baixa amb la mateixa cadència que l’autovia paralel·la i, en un dels lloms, es pot contemplar el desastre que va suposar la construcció de la ZAL. “Era un terreny massa estret; si ho veus des d’ací, tampoc era tan gran”. Hi havia alternatives, com Parc Sagunt, una enorme franja paral·lela a la costa de la capital del Camp de Morvedre, hui també abandonada. Quan es construí la ZAL sobre els horts de La Punta, la zona de Sagunt ja estava expropiada i urbanitzada. El temps ha demostrat que ni aquella ni aquesta eren tan necessàries ni urgents, concloguem amb el guia.
“A més, l’accés ferroviari al Port (altra de les excuses que es van argüir per a l’enderrocament i l’espoli) no s’ha fet amb ample de via europeu, i tampoc serveix”, ens comenta el guia, que viu just a l’altre costat de l’asfalt de l’autovia del Saler. Alhora que ens indica on està sa casa, gira el braç esquerre un poc més al Sud i assenyala altre forat negre: “… i això és EMARSA”.
I al mig de la ZAL, barraques?
Dins del tancat de la ZAL, els carrers asfaltats i senyalitzats no porten enlloc. A les parcel·les nues, de terra, creixen brosses que s’alcen fins a un metre i mig. En l’extrem Sud dels 638.000 metres quadrats de no res s’alça un conjunt d’alqueries i dos barraques. És l’antiga senda de Lloris, de la que s’han preservat algunes cases, i on s’han edificat algunes barraques amb la intenció de mostrar el que hi havia abans de la destrossa. No es pot accedir a les cases, no hi ha cap museu, ni cap indicació del que signifiquen aquelles edificacions abandonades a la seua sort, envaïdes per la vegetació silvestre, condemnades a caure pel pas del temps o a passar inadvertides, tapades per bases de contenidors o una indústria que encara no ha aterrat a la zona.
“La Punta i tota l’horta prop de la mar ha patit molt. Primer amb la construcció del llit nou del Túria, després amb l’ampliació del Port en els anys 80, que va deixar tota esta zona sense platja i sense accés a la costa. I això era un mitjà de vida per a molts llauradors, que eren també pescadors. I després amb la ZAL”, explica el guia mentre caminem a pas més ràpid. És migdia i la calor es fa insuportable. El paisatge, sense ni una ombra, amb una autovia passant al costat, tampoc convida a quedar-se.
Quan pareix que res podia empitjorar l’excursió, topem amb el que queda d’un punt d’albirament d’aus, del que han arrencat més de la meitat de les fustes. En queden tan poques que pareix una parada d’autobús. Està tan desballestat que ens havia passat desapercebut a l’anada. Enfront, un dels miniestanys artificials que pareix que no han agradat als ànecs. Al fons, les grues del port, el pont de l’accés ferroviari, els 638.000 metres que soterren l’horta de La Punta i una carretera per la que no paren de passar camions amb contenidors amunt i avall. Estem a pocs metres de la mar però no la podem veure, ni escoltar, ni olorar.
El conflicte de La Punta en dates, xifres i dades
Any 1993: comencen els rumors d’ampliació del Port de València. Com s’explica al documental ‘A tornallom’, els veïns asseguren que es van assabentar per una indiscreció d’un regidor de l’ajuntament de València. Començava la lluita organitzada dels veïns de La Punta.
Any 1999: La Generalitat aprova la construcció de la ZAL a l’horta protegida pel Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) a La Punta.
620 persones residents a la pedania s’hi oposen. Alguns d’ells s’uneixen en l’Associació d’Afectats per la ZAL (AfecZAL), i altres en La Unificadora. Es denuncien pràctiques mafioses, amenaces telefòniques i tota una sèrie d’assetjaments psicològics i físics de banda dels interessats en la construcció de la ZAL.
116.000 valencians i valencianes van signar per protegir La Punta i demanar una Llei de Protecció de l’Horta a través d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) impulsada per associacions com Per l’Horta, presentada el 2001, que fou ignorada per les Corts, en mans de la majoria absoluta del Partit Popular (PP).
Any 2002: Al mes de juliol comencen els enderrocaments de les primeres cases i alqueries i la destrucció dels horts annexos enmig d’una fèrria resistència dels veïns.
Any 2003: Un any després s’enderroca l’última casa.
Any 2006: Finalitza la urbanització de la ZAL amb la parcel·lació i l’asfaltat de carrers i accessos.
683.000 metres quadrats de solar soterren el que fou una horta litoral única en Europa que, abans de la modificació del PGOU, gaudia de la màxima protecció legal.
Any 2007: Cinc anys després dels primers enderrocaments s’entreguen les claus de les noves vivendes per als afectats, que han hagut de gastar-se els seus diners en lloguers mentre esperaven el reallotjament, o bé tirar mà de familiars i amics durant tot aquest temps. Ningú en sufraga les despeses.
Any 2009: El Tribunal Suprem (TS) declara nul el pla especial per modificar el PGOU i desenvolupar la ZAL que va portar a terme Juan Cotino, aleshores conseller de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, per la manca d’un informe que exigia la Llei de Costes.
Any 2013: El passat mes de juliol es declara ‘contrària a dret’ l’homologació del pla especial de modificació del PGOU que, una vegada afegit l’informe preceptiu per la Llei de Costes, va portar a terme el mateix Juan Cotino a través de la conselleria de la que era responsable. L’actual consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, Isabel Bonig, ha declarat el seu “respecte absolut” a la sentència però, al mateix temps, ha advertit que tornaran a començar amb el procés per complir-la. Fonts de Per l’Horta asseguren que els veïns de La Punta es divideixen entre els que demanen majors indemnitzacions i els que, per contra, reclamen la reversió del projecte, ja que han passat 10 anys des que s’havia de portar a terme i la llei els podria emparar en aquest sentit.
