Bous al carrer

Ara que s’ha posat de moda parlar i escriure sobre els bous, convindria puntualitzar una sèrie d’aspectes molt a tenir en compte tant per als qui aspiren a convertir aquesta festa en BIC (Bé d'Interès Cultural) com per als qui desitgen soterrar-la i eliminar-la per complet. Perquè a pesar que els bous, els bous al carrer en aquest cas, trauen a relluir majoritàriament els trets més denigrants i patètics de la societat que els acull, sí que és veritat que en alguns pocs casos s’han conservat uns costums molt definitoris de la idiosincràsia mediterrània, com ara el fet mateix d’eixir al carrer o l’acte, més aviat inconscient, d’obrir la porta de casa i convidar a berenar a tot aquell conegut que passa per davant.

Com a exemple es pot posar Puçol, un poble de l’Horta de València que cada dissabte des de Sant Joan fins a Sant Donís es converteix en l’epicentre comarcal i perpetua encara un ritual social no gens comparable a la indústria de places artificials i pantomimes taurines que els ajuntaments hi disposen sovint per tal de celebrar unes postisses i caduques festes patronals. Existeix a Puçol un ambient casolà, un sabor especial que aconsegueix transmetre una espurna de puresa que pot ser molt discutible però que també és molt peculiar, tot embriagat d’un caràcter rural i certament anacrònic que permet assaborir els bous al carrer de la mateixa manera que s’assaborien fa mig segle, amb naturalitat, sense massa estridències, com un acte més d’entre els que s’esdevenen al llarg de l’any.

El carrer s’hi ofereix gustós, el veïnat trau a relluir la seua millor cara i milers d’aficionats es reuneixen a l’espera de veure com s’amolla el bou des del caixó. Molts dels presents ni tan sols arriben a seguir les correries dels animals, ja que sovint es posen a xarrar sobre els més variats assumptes: faena, crisi, política, amics, futbol… I el resultat sol ser un espectacle ple que sí, és molt criticable, fins i tot censurable, però popular. I autèntic, si més no, acompanyat a més a més d’un vocabulari ric, tot i que restringit i molt concret. El bou, per exemple, no “se solta” sinó que “s’amolla del caixó” i quan l’animal és brau se’n diu que “fa rogle”, és a dir, que pocs s’atreveixen a rodar-lo. Paraules i expressions com “ferratge”, “tenalla”, “tirar la corda al bou”, “cobrar corda”, “encabotar” o el “hi, ho” que els aficionats entonen quan segueixen al bou només se senten en aquest àmbit d’ús.

Tanmateix, ja són molts els pobles que han abandonat aquest parlar, com també aquesta rutina, que han convertit aquesta festa en un aparador comercial que actua com a reclam turístic, com a dipòsit d’una rancior empedreïda on no importa res més que beure alcohol i, ja posats, esperar que un pobre desgraciat s’expose al bou de manera, diguem-ne, gratuïta. Sens dubte, aquesta és una bona manera de cridar l’atenció, de donar titulars als periòdics del dia següent. Camp abonat, en definitiva, per als qui estan en contra de tal exhibició de les misèries humanes i del maltractament animal. I amb tota la raó. Però en el fons no és aquesta la qüestió. La qüestió és, de nou, la deriva de la societat, el canvi, desitjat o no, d’un model rural a un model urbà, el pas de costums ancestrals i respectables a tradicions folklòriques i profundament desfasades.

No hi ha cabuda per als bous, en aquest sentit, en tots aquells pobles o ciutats que han perdut l’arrelament amb la terra, aspecte per això bastant generalitzat en aquest raconet del país. No hi ha cabuda per als bous, en definitiva, en una societat, la valenciana, transformada de cap a cap, que ha donat l’esquena a l’esperit popular, al camp, als costums de poble i del poble; que s’ha incorporat al món global en benefici del progrés, del materialisme, d’aquesta artificiosa manera de considerar cultura el que ja fa temps es va convertir en una celebració hiperbòlica i allunyada de qualsevol raciocini. I s’ha de dir, sense por de rebre crítiques per ambdós costats, sempre tenint clar que el temps posa a cadascú en el seu lloc, tant per a bé com per a mal.