Les alqueries de Felix i Barrinto un llegat sempre present per al record

VÍCTOR M. ALGARRA PARDO, arqueòleg

Es compleixen 15 anys des que vam iniciar allà per l'any 1998 els primers estudis arqueològics de l'Alqueria de Barrinto del barri de Marxalenes de València i l'any següent, 1999, els de la veïna Alqueria de Félix. Van ser aquests projectes feliços, doncs van servir per a la rehabilitació i posada en valor d'aquests singulars edificis del patrimoni valencià.

Passats els anys el seu valor continua vigent. En el seu moment van servir per cridar l'atenció, ben justificada, a les autoritats locals i autonòmiques del patrimoni rural de primeríssim ordre que existia abandonat en l'horta de València i en altres hortes de la Comunitat. Edificis que, com els dos de Marxalenes, conservaven dempeus les seues velles estructures construïdes al segle XIV i que s'havien mantingut ancorats com gegants en el paisatge de l'horta segle rere segle. Desfer-se de aquest llegat era i segueix sent un acte de " salvatgisme" social.

Passats els anys segueix sent necessari recordar la importància que aquests edificis han tingut en la formació de la societat valenciana . Per aquells que no coneixeu aquests dos edificis us convide a que us acosteu al parc de Marxalenes i els visiteu. Un d'ells, l'Alqueria de Barrinto està ocupat parcialment per una biblioteca municipal, i l'altre, l'Alqueria de Fèlix, és l'avantsala de l'Aula de la Naturalesa. Aquesta no està oberta oficialment al públic, haureu de demanar permís allà mateix, el monitor de l'Aula és gent molt amable.

En ambdues es van quedar adormits en un calaix els projectes de museïtzació, que mai es van executar, i per això criden l'atenció certes instal·lacions de preses de llum o les baranes "insòlites" de l'Alqueria de Fèlix que han quedat a l'espera d'un destí que mai arriba. Malgrat axó els seus vells murs s'han conservat, no com els d'altres alqueries que van caure en el combat.

L'alqueria de Barrinto naix al segle XIV amb la pretensió de constituir l’edifici central d’una important explotació hortolana, que sobrepassava l’àmbit d’un modest habitatge rural de família camperola. La planta d’aquesta primera fase consistia en dues navades paral·leles a façana, obertes a mode de llotja amb arcs apuntats, que donaven pas a tres cossos transversals.

Les successives ampliacions i, en especial, l’efectuada entre els segles XV i XVI eleven l’edifici a la categoria d’alqueria senyorial, residència ocasional dels propietaris nobles de la ciutat, dotat d’espais de producció, com és un trull de dos basses redones o cups per al trepitjat del raïm.

D’aquests espais sobreïxen els de la casa senyorial per la inversió efectuada en elements sumptuaris: portes de tipus fistonat, paviments amb rajoles de Manises, finestrals amb festejadors i dos permòdols policromats. Aquests elements apropen l’edifici a la concepció de residència senyorial a l’àmbit rural, que pertanyia a la família Figuerola, senyors de Nàquera, un dels llinatges de més renom de la València gòtica i renaixentista.

L’Alqueria de Barrinto, malgrat els seus espais senyorials, fou sobretot un gran centre agrícola. Al segle XVI tenia 48 fanecades de terra d’horta al seu voltant, xifra sols aconseguida per molt poques propietats de l’Horta de València.

A l’hort adjunt a l’alqueria, tancat per la tàpia del Camí de Montanyana, es conreava els productes típics de l’horta: hortalisses i fruites, mentre que a les parcel·les properes predominava el blat i altres cereals, el cànem, la vinya i les plantes farratgeres per a l’aliment dels animals.

El magatzem d’aquests productes es concentrava a les cambres del pis superior. Són espais diàfans, de gran alçària, dotats de múltiples finestres per a facilitar el carretejar dels productes agrícoles així com una ventilació apropiada per a la seua conservació i assecat, com en el cas de les fulles de tabac.

En canvi l'Alqueria de Fèlix, també fundada al segle XIV, representa un exemple de la casa camperola de l'Horta de València, adaptada a les tradicionals funcions econòmiques (activitats agropecuàries) i d'habitatge d'una única i limitada família de arrendadors.

Els espais que la componen abasten un ampli ventall d'usos des dels d'habitació i cuina a la part d'habitatge als de corrals, cambres d'emmagatzematge de productes agrícoles i àrees d'elaboració de productes relacionats amb el camp. Entre aquestes últimes destaquen les restes d'un altre trull per a la producció de vi, actiu des del segle XV al XVII, i una andana per a la cria de cucs de seda, de la qual es conserven els llits de fusta i canyes on es posava l’enramada per a què els cucs filaren els capolls, matèria primera per a un dels artesanats, el de la seda, de més calat històric de la ciutat de València.

Va néixer com un modest edifici cap a la primera meitat del segle XIV amb tan sols tres habitacions: dues amb funció d'habitatge, que formaven un cos rectangular de planta baixa i coberta a aigües oposades, i una altra transversal destinada a quadra. A mitjan segle XV l'alqueria es dota de nous cossos en planta baixa (vestíbul i habitació) i es recreix un pis en els tres espais originals i per accedir a ell es construirà una xicoteta escala.
A la segona meitat o finals del segle XVII es completa l'espai construït actual amb l'habitació de la part posterior contigua a la cuina. A la planta superior també es construeix la cambra principal de l'andana del cuc de seda, a la qual s'accedeix des d'una nova escala situada al vestíbul.

És tot un luxe poder contemplar a pocs metres de distància aquestes dues modalitats de les cases de l'Horta, per una banda, la gran alqueria que ens recorda a les viles romanes per ser ambdues, en contextos històrics diferents, els centres de l'economia agrícola del moment, i per un altre la modesta casa camperola que sustentava la riquesa que era visible en els anteriors.