ENRIC NAVARRO
Fa unes setmanes es varen conèixer les dades estadístiques relatives a l'agricultura ecològica estatal. Val a dir que es refereixen a les dades del 2012, és a dir, el Ministeri d'Agricultura necessita quasi un any per tal de recopilar la informació dels diferents governs autonòmics i dels organismes de control i certificació. En general, l'agricultura ecològica certificada per algun organisme oficial, continua creixent en un escenari de crisi i es mostra com un sector que tendeix a la consolidació. Pel que respecta al País Valencià, les dades de producció agrícola no són dolentes, mostrant també un cert creixement, especialment en el nombre d'indústries agroalimentàries inscrites. Aquesta dada, si no va acompanyada de l'augment de la superfície o dels llauradors inscrits, pot mostrar la tendència a importar matèries primeres ecològiques i a transformar-les o comercialitzar-les per part d'empreses valencianes obviant la importància de bastir un sector primari fort que oferisca alternatives a la greu crisi citrícola. Però on es disparen totes les alarmes és en el sector ramader. En els darrers anys la ramaderia extensiva està desapareguent de les nostres comarques, amb greus conseqüències socioeconòmiques per a les comarques de l'interior, i també ambientals, tal com poguérem comprovar amb els incendis del passat estiu. Per contra creix la ramaderia intensiva (aviram i porcí), sectors que provoquen moltes vegades externalitats negatives com és la contaminació pels purins. L'alternativa per a garantir la supervivència de l'estructura ramadera extensiva del nostre País hauria de ser la ramaderia ecològica d'acord amb l'obtenció d'uns productes de la màxima qualitat, però el procés de conversió de la ramaderia extensiva cap a la producció ecològica no s'està produint. Segons les dades presentades pel Ministeri al País Valencià hi ha vint-i-dues explotacions ramaderes certificades, tres menys que en 2011. Tretze de boví de carn, situades en la comarca dels Ports, i fonamentalment per a recollir la subvenció per inscriure les pastures com a ecològiques. Quatre d'oví de carn, una de caprí de carn, dos de gallines ponedores (i una d'elles és una granja de divulgació) i una explotació apícola. Una de les explicacions, sinó la principal de perquè s'ha arribat a esta situació és la manca d'una indústria transformadora o de serveis. No hi ha cap proveïdor de pinsos ecològics a les nostres comarques, cosa que sí que ocorre a les autonomies veïnes, però sobretot no existeix cap escorxador autoritzat per a certificar el sacrifici d'animals criats segons el reglament ecològic. En realitat existeix només un, però està a la Vega Baja del Segura i només ofereix els seus serveis per a aus. Per tant si es vol trencar en este cercle viciós que fa que els pocs ramaders que s'aventuren a produir en ecològic abandonen la seua activitat al poc d'iniciar-la, caldria una aposta més decidida de l'administració per un dels pocs sectors que està superant el moment de recessió econòmica. En queden pocs escorxadors públics, però els pocs que queden, com és el cas del de Mercavalencia, depenent de l'Ajuntament de València s'haurien d'inscriure d'ofici en l'organisme de control i certificació. (www.caecv.com).
Els alumnes del cicle de Producció Agroecològica de l'Institut Gilabert de Centelles de Nules varen registrar al 2012 un vídeo sobre la situació actual de la ramaderia ecològica al País Valencià. Potser siguen les noves generacions de professionals agraris les que capgiren la situació i facen possible un sector agroecològic el més diversificat possible, on la presència d'explotacions ramaderes complemente la producció agrícola en benefici especialment dels consumidors valencians.
