JOSEP MANUEL DOMÈNENCH ALANDES
No hi ha dubte que el món globalitzat que ens ha tocat viure té grans avantatges i grans inconvenients. Entre els primers, cal destacar l’escurçament de les distàncies, la immediatesa amb què ens arriben les notícies, el fet de poder compartir informació i idees amb moltíssima gent, l’obertura a coneixements i a horitzons abans impensables i, en definitiva, el manteniment d’aqueixa connexió constant a la vida universal que ens fa sentir qualsevol esdeveniment planetari com a propi i que ens ha permès batejar la Terra com Aldea Global.
Entre els segons (els inconvenients), caldria fer notar alguns de ben preocupants: la saturació informativa, el control social, la dependència mundial d’un model econòmic injust, l’expansió dels desitjos, la multiplicació dels perills, l’augment dels desequilibris, la pèrdua de drets i llibertats personals, o l’empobriment identitari i cultural dels pobles.
Globalitzar el món també ha significat globalitzar el lideratge del poder, acceptar una cultura predominant i, el que és pitjor, homogeneïtzar maneres de viure, de pensar, de consumir i d’anhelar, en un perillós viatge cap a la uniformitat.
Un testimoni simple però significatiu d’això que comentem podria ser la manera en què hem passat a celebrar les nostres festes, a no celebrar-les o a substituir-les per unes altres. La cultura anglosaxona dominant ens ha convidat a celebrar coses tan estúpides com els aniversaris dels nostres gats i gossos, a fer un carnestoltes la vespra de Tots Sants o a esperar primer el Pare Noel que els Reis Mags. I, mirant la força que han pres algunes d’aquestes celebracions, podem suposar que no tardarem a fer festa el “dia de la marmota” i a no treballar en l’aniversari de Mickey Mouse.
No obstant això, seria injust culpabilitzar l’imperi americà de tots els mals, ja que, en l’àmbit local, les valencianes i els valencians (tan exemplars com som en això d’abraçar tot el que vinga de fora i menysprear allò que tenim al costat) també hem globalitzat les nostres festes més internacionals. Mireu, si no, el cas de les Falles o dels Moros i Cristians. Són festes que, malgrat ser tan nostres, han causat el mateix efecte que les alienes, perquè han assolit un alt grau d’implantació en llocs on no són pròpies, perquè han minvat la força d’altres tradicions locals, perquè estan sotmeses als interessos comercials o polítics i, finalment i més important, perquè, en ares de la seua globalització, han perdut les arrels i l’essència de la seua la singularitat.
Així les coses, podríem concloure dient que el perill no és tant la procedència de la festa, sinó la consciència nacional i cultural del participant que l’acull i la fa seua. I és que mai no serà igual celebrar Halloween a una urbanització suburbana de casetes i famílies totes iguals, que té com a plaça pública el centre comercial, que fer-ho en un poble arrelat a la terra i cohesionat pels paisatges i la cultura que li donen la identitat.
Així doncs, tot i la feredat que els dos us puguen donar i salvant les excepcions que sempre hi ha, tingueu-li més por a un vampir de Valterna que a un altre que visca al carrer major de Paterna. Aquest últim, almenys, sempre us podrà dir quan són les festes del seu poble i, amb un poc de sort, ho farà en valencià.
