JUAN CLEMENTE ABAD
Recorde els exàmens de la meua universitat al sud d'Alacant, les persones que havíem decidit estudiar la carrera d'agronomia, havíem de contestar problemes de fertilització calculant la quantitat d'adob químic necessari per al tipus de conreu que ens deien, en règim de monocultiu, clar està, i triar entre diversos noms comercials de preparats amb diferents percentatges de nitrogen, fòsfor i potassi. No existien assignatures que contemplaren formes de producció sense la utilització del paquet químic. Parlar d'agricultura ecològica era quasi impossible, el feia un molt reduït grup d'estudiants que fraqüentaven prou la cantina.
Avui dia, l'estudi de l'agroecologia a les universitats, tot i que és demandada per gran part de l'alumnat, és condemnada a aparèixer a alguns màsters molt concrets, podríem contar-los amb els dits d'una mà, però l'estudi dins del temari obligatori de les carreres relacionades amb el medi rural és inexistent, depenent únicament del tarannà inquiet i a voltes valent d'un xicotet grup de professorat.
Fa uns anys, vaig assistir a una conferència a l'escola d'agronomia de la Universitat Politècnica de València on vaig coincidir amb una vintena de persones, quasi totes elles docents o doctorands, cap estudiant. Allí, el senyor Marc Dufumier, un prestigiós agrònom francès, ens parlava de cóm el comerç mundial i les polítiques alimentàries generen situacions de fam i mort a Àfrica. Dins de la seua exposició, ens va parlar de cóm en lloc de fixar el nitrogen ambiental amb la utilització de lleguminoses i formes locals de fixació d'aquest element a la terra, com l'aportació del fem dels ramats, “enriquim” amb adobs químics produïts a l'altra part del món els camps de soia transgènica d'Argentina, Brasil o Estats Units; de cóm en lloc de nodrir els nostres ramats amb proteïnes (és a dir nitrogen) locals, com poden esser farratgeres com l'alfals, el pèsol farratger, o el trevolet, fem servir eixa soia manipulada genèticament i traslladada amb ús de combustibles fòssils; ens feia pensar en la qualitat de la nostra alimentació proteica (també nitrogen al cap i a la fi) provinent d'aquestos porcs engreixats a Irlanda i precuinats qui sap on, per a fer-nos un entrepà de pernil dolç.
Em ve al cap, amb no molt bon record, tractar de memoritzar i “evacuar” a un examen el cicle del nitrogen, i pense totes les conseqüències que té estudiar els temes d'una manera tant “asèptica”, tant “científica”, tan lluny de la realitat.
Marc Dufumier, defineix l'agroecologia com hauria d'haver sigut sempre l'agronomia, és a dir, reconèixer que l'objecte d'estudi no és la terra, el ramat o la planta, sinó l'agroecosistema summament complex. A la investigació hauria de prevaler l'estudi d'eixe funcionament complex al que intervenen gran número de factors i en el qual es troben els famosos cicles del carboni, de l'aigua, del nitrogen, dels minerals, però també les interaccions d'equilibri entre plantes, insectes, depredadors o patògens, els depredadors d'aquests i en definitiva, el propi equilibri del nostre agrosistema en tot el seu conjunt. Dins d'aquest marc, l'agroecologia tracta d'aprofitar de la manera més eficient possible els recursos locals, reduir al màxim la utilització dels recursos escassos o dels insums externs, com podria ser l'energia fòssil, evitant la utilització d'agrotòxics, que generen la major part dels desequilibris que avui tenen els nostres agrosistemes.
Avui dia, ens fem especialistes a les universitats, experts en matèries molt concretes i està bé tindre grans genetistes, expertes en fongs o sabuts en cítrics, però contradient el dit “aprenent de molt, mestre de res”, pense que els vertaders mestres i mestresses son qui sap un poc de tot, que coneix més de la complexitat i les interaccions dins d'ella. A les nostres hortes es diuen Carmen, Vicent, Pep o Pepa i pot ser tenen títol universitari o pot ser no. Aprenents de molt, mestres i mestresses de la vida.
La universitat ha d'obrir portes a una visió agroecològica, no només agronòmicament, més bé, paradigmàticament. L'agroecologia ens ensenya eixos altres paradigmes: front al monocultiu, la diversitat, front a la competència, la cooperació, front la dominació de l'esser humà sobre la natura, el coneixement de què formem part d'ella. Fa uns anys no era possible estudiar agroecologia a les universitats, avui ja hi ha algunes possibilitats, però per lògica comú, l'estudi del futur serà agroecològic. De fet, els termes humanitat i humus venen de la mateixa arrel… no per res.
