El revers de l’horta
MARC FERRI
Fa poc més de 150 anys, a meitat del segle XIX, l'horta de València distava de ser l'entorn idíl·lic que sovint els urbanistes volem idealitzar. La vida era molt dura tant a l'horta com a la ciutat. De fet, els valencians –qui ho diria ara- teníem fama internacional com a poble rebel i incontrolable per les autoritats estatals. Sense anar més lluny, assassinàrem el 1843 al Cap Polític –Governador Civil- designat per Espartero. Miguel Antonio Camacho, un militar que pretengué sufocar per la força l'alçament popular en contra del govern.
Allò d'assassinar vilment a un càrrec polític no era, però, l'especialitat de la casa. El que ens donà a conèixer a l'estranger varen ser les revoltes provocades per les periòdiques sequeres. Quan faltava l'aigua i les collites perillaven –cosa prou habitual en els estius de la dècada de 1840,- els llauradors s'afanyaven a furtar l'aigua de les sèquies, sovint organitzant-se poble contra poble, fins que corria la sang i havia d'intervindre l'exèrcit.
Un exemple es pot trobar a una revista tècnica anglesa, que en un article de 1858 dedicat a un nou mètode de reg, presentava “the valley of Valencia” com una gran planura triangular oberta al Mediterrani entre dues llargues serralades muntanyoses unides en el punt travessat pel Túria. En la temporada estival, s'explicava, un terç dels cabals del riu s'evaporaven i altre terç es filtrava, de manera que l'escassedat de cabals per al reg que “de manera perenne es produeixen lluites per l'aigua entre el camperolat que han de ser calmades per les tropes”. La clau es trobava, naturalment en la desproporció entre terra irrigable i l'aigua disponible: “though scarcely a drop reaches the sea, large quantities of fine land lie waste”.
L'horta amb un verd permanent, ben irrigada, és de fet una imatge de ben entrat el segle XX. Fins que no proliferaren els pantans en la capçalera del Túria, els conflictes per la falta de reg eren periòdics. El desequilibri entre terra irrigable i aigua disponible a l'horta s'anà resolent entre finals del XIX i la primera meitat del segle XX a mesura que es produïa l'expansió urbana -irremeiablement, a costa de terres de cultiu- i la construcció d'embassaments a la part alta del Túria permetia una millor regulació del riu. Amb pantans com els de Benaixeve -completat en 1955- i Loriguilla -enllestit en 1965- es va garantir l'abastiment de l'horta i la ciutat, en un procés que no s'ha aturat fins al present. Com és ben sabut, les sequeres a l'horta ja son cosa d'un passat ben llunyà. L'expansió urbana que ha fet perillar la pervivència de l'horta ha trencat definitivament el vell desequilibri entre terra i aigua. De fa ja dècades sobra aigua per al reg i les velles disputes –que feien imprescindible el Tribunal de les Aigües- senzillament han desaparegut. Els regants disposen d'aigua en abundància.
Aquestes reflexions venen al pas de la presentació del darrer llibre d'Agustí Hernández “Pobles valencians abandonats. La memòria del silenci”. Una publicació editada gràcies al micromecenatge que recull, entre altres exemples, la d'un seguit de poblacions desaparegudes per la construcció d'embassaments. Llegint el que ens conta l'Agustí es contempla com un revers de l'horta. Aquesta comarca hiperpoblada i ben regada del present es contraposa cada vegada més a les nostres terres de l'interior, més i més despoblades –abandonades. Del patrimoni arrasat de l'horta a l'abandó de l'interior.