FRANCESC ALCAINA
Les Escoles Velles són l’edifici públic muserenc d’ús civil més antic del nostre patrimoni arquitectònic. Fem un breu repás d’aquest patrimoni: els edificis més vells que tenim al poble són l’església i l’ermita, les darreres reformes d’ambdues són de principis del segle XVIII en el cas de l’església i de finals del XVII pel que fa a l’ermita. Són, per descomptat, d’ús religiós. D’ús privat tindríem les cases particulars, on destaca la casa dels Bernals que data també del XVIII. La resta de vivendes privades muserenques més velles són, a tot estirar, de finals del XIX o principis del XX, algunes amb façanes de bellíssima factura.
I ací faig un incís per recordar algunes pèrdues dels darrers anys: la Casa Gran del carrer Major, que l’enderrocaren als anys 60 per vendre els solars; algunes cases senyorials com la que va ser substituïda per l’actual Casino de Sant Roc als anys 20; la Casa Vella a l’eixida del carreró del Forn enderrocada als 70, i tantes i tantes altres cases més senzilles però de noble factura tradicional que poc a poc han anat desapareixent del paisatge de Museros. La més recent de entre les pèrdues significatives potser seria la casa dels Coques, probablement del XVII o anterior que fou substituïda per vivendes modernes farà un parell o tres d’anys. I per rematar el xicotet catàleg d’edificis històrics perduts a Museros tornem als de categoria civil i d’ús públic. En aquests casos les possibilitats de pervivència són més grans, doncs en ser públics pertanyen a l’Ajuntament, és dir, a tots nosaltres. Amb tot i amb això no creieu que han tingut millor sort.
El cas més flagrant i dolorós és el Castell de Museros, amb restes de casa senyorial, torre musulmana etc. La “tumba”, com els muserencs el coneixien, fou enderrocada a finals dels 40, en l’època més fosca del franquisme i amb una actuació que conta fins i tot amb una llegenda negra de subhastes, ambicions personals i tresors amagats. Tant de bo que algun dia les coses es posen en negre sobre blanc pel que fa a aquest tema del Castell!. Igual de dolorosa hauria de ser també la pèrdua del Molí de Museros per la mateixa època. Ambdós edificis eren el que ens quedava de l’època medieval, estaven nomenats al llibre del repartiment de Jaume I i per tant eren anteriors als primers pobladors cristians del poble. Bé, per anar rematant la introducció, dir que ja en l’època democràtica la nòmina d’edificis civils públics ha crescut considerablement: Casa de Cultura, Casa de Salut, trinquet, escoles etc., però entre ells el més vell que encara resisteix són les Escoles Velles. I això que altres construccions més joves com l’Escorxador Municipal (dels anys 50) han anat per l’aire recentment.
Les Escoles Velles foren construïdes l’any 16 i inaugurades el 17. No tenim cap documentació sobre elles. Probablement aquesta es va perdre en la crema de documents de finals de la Guerra Civil i per tant no sabem en quines circumstàncies es varen construir, qui les feu o qui fou l’arquitecte. No tenim els plànols originals. De moment tampoc no he pogut trobar cap rastre d’elles ni tan sols a l’arxiu de la Diputació Provincial, institució que aleshores tenia la competència en educació (Instrucción Pública). El que sabem ho sabem gràcies a el que ens conten el grapat de persones majors, per dalt dels 90 anys, que queden a Museros i al que podem inferir de la contextualització de l’edifici. Poca cosa, ja ho se, però ací la teniu:
Abans de les Escoles Velles les classes es feien en el cantó del carrer de Sequiol amb el carrer Costura, d’ací el seu nom. Per suposat que no eren unes instal·lacions apropiades a l’ensenyament, més aviat eren deplorables. L’ambient del poble de principis del XX era molt rural i endarrerit, però ja hi havia entre els muserencs gent que, ja per seguir la repetida i poc acomplida política del Regeneracionismo de l’època, o ja per conviccions republicanes o obreres anarquitzants, posava l’esperança de modernitat i progrés de manera molt especial a l’educació.
S’ha de tindre en compte que a nivell estatal, i malgrat la semidesastrosa situació política de la monarquia, les lletres i la cultura vivien l’anomenada Edat de Plata de la cultura espanyola, representants de la qual foren Unamuno, Baroja, Azorín, Valle-Inclan i un llarguíssim etc. d'artistes de tota mena i de tots els àmbits. Centrant-nos més en els anys 16 i 17 dir que el rerefons internacional estava marcat per la I Guerra Mundial. La guerra de 14, com l’anomenen els vells, durà vora cinc anys i malgrat que afavorí a certes empreses i sectors suposà un encariment de la vida i més penúries per al més necessitats.
En aquest moment precisament, concretament el 1917, també visqué una triple crisi a la política, la societat i l'exèrcit espanyol que deixà el règim monàrquic al les portes del col·lapse que ja feia pressentir, passat el parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, l’adveniment de la república a principis dels 30. La societat estava canviant, els treballadors i el camperol pobre anaven agafant consciència de classe. Les vagues ja eren realitats a València des de principis de segle i la CNT, fundada el 1911, anava prenent força ràpidament.
I mira per on, precisament a aquells anys, apareix a Museros una escola pública monumental. Els xiquets i xiquetes passaren d'un baix xicotet, mal ventilat i amb deficient dotació on s'amuntonaven com figues de cofí, a un edifici superb amb aules àmplies i il·luminades. La comoditat s’estenia als mestres (dos, un de xiquets i un de xiquetes) ja que en el primer pis, pujant per les escaletes del centre de la façana tindrien la vivenda pròpia. Pocs pobles del voltant, per no dir cap, tenien tal desplegament de mitjans. I com es que li va tocar a Museros? Què tenia el nostre poble d'especial?. Doncs ací ve una altra faceta de les Escoles Velles que les fan especials. Pel que diuen els vells (aquesta informació prové del llibre inèdit “Museros. Geografia, història i patrimoni” de Soler i Yago) varen ser els mateixos rics del poble els qui finançaren el projecte.
Açò em deixa molt parat i em duu a altres incògnites. Quants hi participaren?, eren els rics terratinents dels masos, del tipus Trenor i altres grans famílies que no residien a Museros?, o eren els terratinents locals del tipus Tomarruix o altres llauradors forts?. El perquè és altra incògnita. Els projectes que les persones amb poder econòmic del poble solien finançar estaven més aviat relacionades amb l’Església. De fet aquesta era la principal beneficiada de la generositat d’aquestes famílies. Un any queia el mantell brodat en or de la Mare de Deú, un altre una reforma a l’ermita, la creació del nou cementeri (aquesta sí, més documentada)… si repassem el llibre de don David (mestre del poble durant dècades) trobareu encara més exemples d’aquest tipus de donatius que es festejaven al poble com un gran esdeveniment. Es deixaren influir aquestes famílies, potser, per la doctrina social de l’Església? Quin paper hi jugà l’ajuntament?
Les respostes no les tinc, però la hipòtesi que jo considere més probable va per un altre camí. De moment pense que si les circumstàncies socials del poble no hagueren canviat, l’elit poderosa del poble tampoc ho hauria fet. No crec que passaren del no res a finançar l’edifici d’aquesta entitat per pura filantropia. Més aviat jo em faig la composició d’un poble on el republicanisme blasquista, amb casino propi, anava a l’alça i abastava fins i tot un sector de llauradors acomodats. La comunicació directa amb la capital via Trenet (actual línia 3 del metro), inaugurat a principis de segle XX, podria haver influït en aquest progrés republicà. D’altra banda el llaurador de saquet i el jornaler ras no viuen el millor moment debut a les convulsions de preus produïts per la I Guerra Mundial. Encara que faena no en faltava en una agricultura cada volta més orientada a l’exportació, les dificultats a l’hora d’importar feia que certs productes de necessitats bàsica com adobs, carbó, i alimentaris com sucre, oli etc. elevaren dràsticament el seu preu molt per damunt que com ho feien els jornals. I ja se sap que quan la gent està en el límit de patir fam apareix allò que la burgesia anomena eufemísticament “malestar social”. El rebombori de vagues, atemptats anarquistes, sindicats, mobilitzacions i solidaritat, espantava molt a la classe dominant caciquista de l'època de la restauració que de tant en tant veia un fantasma darrere seu anomenat Revolució.
En molts dels casos als terratinents i als llauradors forts del terme els estava anant bé segons sembla, en especial amb un producte: la ceba. Es feu molta ceba per aquella època i la pagaven molt bé. En general qualsevol producte alimentari que poguera arribar als països en conflicte era col·locat i venut a bon preu, doncs aquestos països estaven curts de personal i bolcats a la indústria bèl·lica. La bonança econòmica dels poderosos feia que la distància entre ells i els pobres es fera cada vegada més gran i evident.
És més possible que una situació d’aquest tipus poguera conduir a un grup de famílies potents a sufragar un projecte com les Escoles Velles. Car seria, però introduiria un prestigi i una calma que els podia beneficiar. Una concessió a la ciutadania en general en un aspecte molt descuidat en el passat però també molt sensible i reivindicat per un ampli espectre polític, des del camperol filoanarquista fins al blasquista republicà de centre. Realment no anaren desencaminats en la seua estratègia de pacificació social finançant l’ensenyament.
El mateix 1917, farcit de vagues, rebel·lions militars, etc. dugué la notícia de que a Rússia havia triomfat la revolució dels treballadors i el proletariat s’havia fet amb el poder. El pitjor somni d’alguns i la fantasia utòpica d’altres estava succeint. Els anys anys següents i fins el 1922 la cosa lluny de millorar empitjorà i les vagues es barrejaren amb el terrorisme d’anarquistes revolucionaris i d'escamots pagats pels patrons. Barcelona entrà en una espècie de caos violent i al País Valencià tronaren també les bombes i la reacció de l’exèrcit reprimint vagues. A la Pobla Llarga una manifestació de llauradors exigint l’acompliment d’uns tractats laborals amb els terratinents acabà en bany de sang quan aquesta fou tirotejada des de l’ajuntament, el campanar i la casa del cacic. A Museros, tanmateix, no em consta cap acció o actuació que puga semblar-se ni remotament a accions d’aquesta naturalesa. No crec que fos només per les noves escoles que Museros romangués en calma durant aquell anomenat trienni boltxevic (1919-1922) però és quasi segur que qui va invertir, o els qui varen invertir, els seus recursos en fer unes noves escoles pel poble deuria pensar que havia fet una bona jugada estratègica.
Pel que fa a l’edifici en si és típic de la seua època. L’arquitecte respectà l’entorn muserenc i feu una composició d’aire tradicional amb dues navades paral·leles a la façana, cobertes de teula àrab. La façana és de rajola massissa valenciana vista i els vans recorden l’estructura de dues cases de llaurador a dues mans amb les escaletes de la segona planta al centre. La ornamentació és elaborada i te relació amb moltes cases muserenques acomodades de principis del s. XX. El tancament dels vans, que utilitzen sistemàticament l’arc rebaixat tradicional, es fa amb fusta i forja elaborada destacant l’ornament metàl·lic de les finestres de la primera planta en forma de mantellet. La façana acaba amb un frontonet amb ornaments de carxofetes que oculta la teula i que te un semicercle més altet al centre. Aquest frontonet dona unitat a tot el conjunt i culmina a dalt del tot amb l’escultura d’un “Cor de Jesús” (ara desaparegut) que sembla que presideix, des del cel, l’activitat de l’edifici.
L’anècdota més saborosa que conec sobre les Escoles Velles fa referència precisament al “Cor de Jesús” desaparegut. Em contava un protagonista dels fets que en arribar la democràcia el nou ajuntament decidí, quasi d’immediat, retirar tota la simbologia franquista. A tal efecte llogaren a dos treballadors i aquestos es dedicaren uns dies a desmantellar diversos elements com la creu dels caiguts de la façana de l’església, l’altra creu dels caiguts de la plaça del Poeta Llorente i altres cosetes per l’estil. És clar que, per les seues idees polítiques, ho feren ben a gust, i tant de gustet trobaren que en acabar-se allò que era més evident seguiren buscant fins que fixaren el seu objectiu en el santet de les Escoles Velles. L’associació d'idees que relacionava Església i franquisme funcionà instintivament, no debades la feina més forta del dia era treure creus del mig del poble. Dit i fet. Pujaren a l’enteulat, arrancaren l’estàtua i es disposaren a baixar-la lligat amb una corda façana avall. En això, quan la figureta anava per la meitat de la façana, va eixir una veïna sufocada en veure l’escena i els demanà que si no el volien que li’l donaren a ella que ella se’l quedaria ben a gust. La resposta del treballador fou immediata: amollà la corda i el “Cor de Jesús” s'estavellà contra terra fent-se en mil trocets. Evidentment es passaren tres pobles i la resposta política no es feu esperar. La dreta, per aquell temps molt minoritària, ja havia intentat negociar alguna cosa pel que fa als “monuments” de l’antic règim i no havia aconseguit res en clar, però la qüestió del “Cor de Jesús” de les escoles la va enfurismar i demanaren que es restituïra. L’esquerra, el PSOE, digué que no, donà cobertura als treballadors i les Escoles Velles es quedaren sense colofó.
Aquest edifici ha donat un excel·lent servei al poble. A les seues aules s’han impartit classes ininterrompudament en monarquia, en república, en dictadura i en democràcia. Han complit ja 90 anys, 80 d’ells dedicats a l’ensenyament, i a hores d’ara acullen la Biblioteca Pública, l’Associació Democràtica de Jubilats i Pensionistes, el bar d’aquesta associació i són seu d’una mesa electoral des de la instauració de la democràcia. Evidentment han sofert reformes i més reformes sobre tot durant els darrers anys i a conseqüència d’això estan començant a notar l’edat. Aquestes reformes no han sigut tan respectuoses amb l’edifici com seria desitjable. En concret la façana presenta símptomes d’humitats, algunes plantetes comencen a arrelar a ella, s’ha taladrat sense mirament per a fixar cables de l’enllumenat i del telèfon i compta amb cartells poc afavoridors resultat de la seua explotació comercial.
És de calaix que aquest edifici ja va demanant, mentre s’acosta al segle de vida, que es faça en ell una actuació integral: Investigació i documentació, fitxa tècnica completa, revisió i reforma respectuosa des de les teules fins els fonaments posant atenció especial a la façana i a tots els seus elements (forja, finestres, portes, imatge del “Cor de Jesús” que manca a dalt del tot…) i sobre tot una posada en valor integral a fi de que els muserencs d’ara i del futur continuem gaudint amb plenitud d’aquest singular element arquitectònic local.
