Le bois de Boulogne
JOAN CRESPO
Fa unes setmanes vaig assistir a unes jornades sobre Urbanisme i sostenibilitat a la ciutat de València, organitzades per la Universitat de València. El repàs de les actuacions polítiques en aquesta matèria des dels anys 60 del segle passat, és desolador: Els plans, quan han existit ( com el darrer de 1988) han estat sotmesos a tantes modificacions (requalificacions, PAIs, PEPRIs, etc.), que aquells aspectes positius que arrepleguen, com ara les dotacions púbiques o el respecte al medi ambient, han acabat essent engolides per una realitat depredadora de l’horta circumdant: Nous barris residencials amb amples calçades, nous “bulevards” de circumval·lació i nous projectes de “corredors comarcals”: Tot a major gloria del negoci del “totxo” i del transport privat; es a dir, de l’automòbil.
Una de les urbanistes, professora de la Universitat Politècnica, va dir una cosa que se me va quedar gravada en la memòria: L’horta nord de la ciutat (on és el meu benvolgut Racó de l’Anell) ha quedat reduïda a una extensió equivalent a un dels més coneguts parcs de Paris, le Bois de Boulogne. En efecte, això és tot el que queda des del terme de Godella a Sant Miquel dels Reis; i la cosa no es queda ací, doncs la revisió de l’actual PGOU, preveu un enorme bulevard-corredor des de Sant Miquel dels Reis, per damunt del Racó de l’Anell, fins a les rodalies de Carpesa i Benifaraig.
El pitjor de tot és que no sabem que és el que es vol fer amb el que queda de l’horta. Le Bois de Boulogne és un conjunt harmònic i mediambiental de caràcter urbà, concebut pel gaudi ciutadà; però la nostra horta (el que en queda), abandonada a la seua sort, pot esdevenir un espai degradat al servei de l’especulació urbanística.
Queden pocs llauradors, i llauradores menys encara; les collites acaben en mans d’uns pocs intermediaris que dominen el mercat i fixen preus ruïnosos pel productor; les importacions massives des d’Àfrica (caldria saber amb quins controls fitosanitaris) han acabat amb els avantatges de situació i qualitat dels nostres productes, com ara la xufa; en definitiva, si no es lluita i es promou una agricultura ecològica associada, i de proximitat al consumidor, els dies dels nostres camps estan comptats… i encara tindran la barra de cantar allò de “en els camps remoregen càntics d’amor, himnes de pau” ¡Arri haca!.