Les promeses incomplertes de la ‘revolució verda’

Ara que tinc un segonet us contaré que fa uns mesos vaig tindre l’oportunitat d’anar a visitar un bon amic a Palència, a Tierra de Campos, on estan eixos paisatges agraris infinits de blat que mai no s’acaben. I allà vaig aprendre un munt de coses… com que per exemple els mars de cereals tal i com els veiem hui en dia no són un paisatge tan antic com ens podem imaginar.

Tierra de Campos té uns hiverns duríssims però també amb estius secs i calorosos. El cereal és una de les poques espècies vegetals que es poden adaptar a aquestes condicions climàtiques tan adverses. No obstant això, fer créixer el cereal només era possible gràcies a un conjunt de pràctiques agronòmiques que duraren probablement segles i que canviaren radicalment a mitjan del segle XX. És ben sabut que un clima difícil fa una terra complicada, i la clau per a fer créixer cereals (especialment el cereal millor pagat, el blat) era preparar la terra. Abans de fer un blat que tinguera uns rendiments adequats calia per tant deixar la terra en guaret i/o fer una bona plantació de llegums que millorara la terra i deixara una bona quantitat de nutrients. En aquestes terres tampoc no s’entenia l’agricultura sense la ramaderia, bàsicament perquè era una necessitat i proporcionava una sèrie de recursos bàsics: la carn, la llet, la llana, però també l’adob que es tirava als cultius de cereal. La “churra” i unes poques races més eren i són encara amb diferència els animals millor adaptats a les condicions d’aquestes terres: una ovella polivalent, que com no podia ser d’una altra manera té un rendiments moderats en comparació amb altres races més seleccionades.

Imagine que a Tierra de Campos, la mal anomenada revolució verda va arribar al mateix temps que a tot el món. Ja sabeu, tractors que fan cent jornals en una hora, fertilitzants que permeten fer blat on i quan a l’agricultor li semble, pesticides per a acabar amb tot allò que interferira en el model superproductiu… i al remat, amb tot un paisatge agrari. Que us vaig a contar, això ja ho sabeu. El que més em va fer pensar d’aquest viatge però va ser precisament veure les runes que han quedat d’aquest model, d’aquest miracle tecnològic que va arribar amb la promesa de deixar la misèria enrere.

El que sembla evident quan es visita aquest territori és que el model no va funcionar: el despoblament en aquestes terres que es dedicaven majoritàriament al camp, per tant on el miracle hauria d’haver sigut més obvi, és dels més alts del país. Sembla per tant que la intensificació del camp no va donar ni per a professionalitzar ni per a millorar les condicions dels que vivien de la terra. El model polític, més enllà de corregir les deficiències, ha sigut una fugida cap a endavant, una espenta en la direcció equivocada. Sabeu quin és el resultat més visible de les inversions públiques en l’agricultura local? Doncs un increïble parc mòbil de tractors de més de 120 cavalls… màquines que semblem camions més que tractors i que suposadament modernitzen el món agrari (eixe és el nom que se li dona al capítol d’inversions). I amb quin resultat? Llauradors amb enormes tractors i amb un futur igual d’incert.

Al mateix temps les inversions per al manteniment de races autòctones es queden sense pagar i els veritables plans de modernització, no per a comprar tractors sinó per a diferenciar productes locals de grandíssima qualitat i serveis generats pel medi rural, no existeixen. Jo no ho acabe de comprendre la veritat, crec que amb mig segle caminant en la direcció incorrecta ja és hora d’apostar per un altre model, no? És una terra que produeix llegums excel·lents (mentre que la UE importa el 90% dels llegums que consumeix), una llet que fa possible els millors formatges reconeguts internacionalment, una carn de qualitat formidable, una biodiversitat única en tota Europa pel que fa a aus estepàries i unes llacunes endorreiques que trauen a desenes de milers d’aus i turistes tots els hiverns. I sabeu què? Malgrat tot aquest potencial m’han dit que el llaurador del poble que millor viu és el que ha llogat les terres per a pastures. No gasta combustible, està ben calentet a casa i cobra tots els mesos.