Reinventant la canya
És hivern i és el moment de collir les canyes. Eixes canyes que ens serviran per a guiar les tomaqueres, les bajoques, els pèsols, les faves… la canya és i ha estat sempre present en el paisatge de l’horta i una aliada molt important en les tasques de l’hort.
Si fem ús de la memòria, recordarem que la canya estava també molt present a les cases de les nostres àvies. Des dels elements domèstics més senzills com les graneres, el pals de les quals estava format per una canya grossa i resistent, fins al característic canyís enrotllable format amb canyes fines, que permetia tindre oberta la porta del carrer a l’estiu, impedint l’entrada del sol i de les mosques i que permetia veure qui passava pel carrer sense ser vist. A les andanes, un altre tipus de canyís era imprescindible per a assecar fruita i per a la cria dels cucs de seda.
La presència de la canya a les nostres cases s’ha anat perdent. En molts casos perquè els seus usos han anat desapareixent, i en altres perquè la canya ha sigut substituïda per materials i elements industrialitzats.
Quant a l’ús de la canya com a material de construcció, ha passat el mateix. El fet que siga un material lleuger però resistent, estable, impermeable i que no es podreix fàcilment, va fer que els nostres avantpassats l’empraren sempre per a la construcció dels seus habitatges. Des de l’humil barraca fins a la casa més senyorial, trobem la canya com a tauler de suport de les cobertes, per a formar envans i cel-rasos, sempre en forma de canyís i sovint recobert amb algeps.
Hi ha canyissos rígids i enrotllables, de canya sencera i canya partida, de canyes teixides o nugades a les canyes guia…els tipus de canyissos són tant variats com els seus usos, i a cada zona geogràfica trobarem noves variants. Però aquest “saber fer” canyís s’ha anat perdent per les causes abans esmentades, i ja és difícil trobar gent que conega l’ofici del canyisser.
Malgrat això, el temps que estem vivint, de reinventar-nos i reinventar, de posar en dubte el sistema devorador en què estem immersos, de repensar, de buscar la sostenibilitat, d’autogestionar-nos, de recuperar el valor de fer amb les nostres mans, dóna també una nova oportunitat a la canya.
L’auge de la bioconstrucció fa de la canya un material idoni, com la terra o la palla, entre d’altres. Es tracta de recursos naturals de fàcil obtenció en grans quantitats i a un cost mínim, amb aplicació directa com a materials de construcció. Es recuperen les tècniques tradicionals per a restaurar edificacions existents i construir-ne de noves amb materials del lloc, i també es reinventen els seus usos.
En el cas de la canya, tenim exemples propers. El Col·lectiu Canya Viva ha desenvolupat un mètode per a construir estructures flexibles i orgàniques amb canya, amb resultats tant sorprenents com els que podem trobar al Porxo de Paterna o al Mirador de Sagunt, entre altres.
Aquesta metodologia eminentment pràctica està recolzada per la investigació tècnica que desenvolupa el grup Investigació Canyera des de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, que ha estudiat el comportament mecànic dels arcs de canya construïts amb el mètode Canya Viva. També a nivell universitari, des de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València es va realitzar l’any passat un taller de formació sobre construcció amb canyes i terra amb l’arquitecte Gagriele Casu. Altres col·lectius proposen nous usos de la canya en el sector de la rehabilitació, com l’equip Econstrucció, que proposa rehabilitar els forjats tradicionals amb estructures mixtes amb canya i algeps.
S’acaba l’hivern i és temps de recol·lecció. Els dies de lluna minvant tenim l’oportunitat de collir les canyes en les millors condicions, perquè és quan la saba de la planta es concentra a l’arrel i no a la tija o les fulles. Així aconseguirem canyes que duren més. Un any més, tenim l’oportunitat de fer acopi de material per a recuperar i reinventar l’ofici del canyisser.