Misèries d’una horta que podria ser
Ricard Ramon / lletrartferit
Hui abandone una mica el món estricte de l'art, encara que l'horta és realment una gran obra artística i patrimonial viva i col·lectiva, i és un espai de vital importància per a la construcció identitaria dels valencians, però d'aquest aspecte escruré més endavant, per si us bé de gust llegir-ho.
Aquesta vegada toca ser crític, cal ser-ho amb aquelles persones a les quals realment volem, si ens importa la seua situació i volem que millore, també els paisatges i els espais que habitem, especialment aquells que estimem, han de ser sotmesos a la nostra visió crítica.
En els meus constants passejos, anades i vingudes, per aquest, el meu espai natal i vital que és l'horta de València, em trobe per desgràcia cada dia, amb estampes terribles, imatges que no dubte a titllar de monstruoses, i molt molt preocupants, que m'entristeixen profundament, mentre assistisc a l'autodestrucció d'un espai únic en el món, i que podria ser-ho molt més, aplicant polítiques intel·ligents de gestió del territori i d'incentius cap als agricultors.
M'explicaré. Resulta trist, molt trist, observar com una gran part de la degradació de l'horta, prové dels propis habitants i treballadors del camp, amb l'ús i abús de pesticides, herbicides i fertilitzants químics, el rastre dels quals, a més, és molt visible, pel constant abandó de recipients i un altre tipus de deixalles que els propis agricultors acumulen a les vores dels camps i els camins. Restes de sacs, centenars d'envasos dels plàstics del verí que usen per als camps, i que acabem consumint tots, i que a la llarga, està condemnant aquestes terres, a més de les malalties directament vinculades amb el consum de productes tractats amb aquest verí químic.
Els agricultors són en part responsables, encara que tots tenim una responsabilitat directa, probablement per falta d'informació suficient, per falta d'incentius que els porten a la pràctica de l'agricultura biològica, per falta de polítiques eficaces i planificades, per a convertir l'horta en una reserva d'agricultura ecològica única en el món, i servir de revulsiu cultural, social i econòmic, per falta de plans de desenvolupament turístic, que anirien relacionats amb el progrés d'aquesta agricultura ecològica, restauració de qualitat, promoció de maneres de vida saludables, de l'horta com a espai d'economia però també d'oci i cultura, etc.
Ara que la bombolla immobiliària està desinflada, i de moment les ànsies de destrucció de terra a canvi de ciment, semblen haver-se calmat, és el millor moment per a aprofitar aquest rellançament cultural i econòmic, que hauria d'anar promogut per la classe política, al costat dels agents socials implicats, i que suposaria la creació d'un nou model d'horta de qualitat, basat en un reserva d'agricultura biològica, generant riquesa i llocs de treball. Tot açò seria possible, clar, si no tinguérem un govern que solament es dedica a veure passar el temps sense moure ni una sola fitxa, i uns ciutadans que veuen passar el temps sense posar el govern contra les cordes, assumint el seu propi camí, de forma massiva.
La passivitat mai ha estat transformadora, i l'única esperança que li queda a l'horta és l'acció constructiva i positiva, abandonat les polítiques i les accions de rendibilitat a curt termini, que tant practiquen els nostres polítics, una gran part dels nostres agricultors i altres sectors socials. És treball de tots, i fonamentalment dels consumidors que som els actors principals del canvi, si canviem els nostres hàbits de consum, almenys aquells que encara tenim el privilegi de poder triar en el nostre consum responsable, i no únicament lluitar per sobreviure, estem contribuint amb la nostra elecció a aquests canvis positius i necessaris.