ESTHER VIVAS / Ets el que menges
La carn s’ha convertit en indispensable en els nostres àpats. Sembla que no puguem viure sense menjar-ne. Si fins fa pocs anys, ingerir-ne era un privilegi –un àpat de dates assenyalades–, avui és un acte quotidià. Potser, fins i tot, massa quotidià. Ens cal menjar tanta carn? Quin impacte té en el medi ambient? Quines conseqüències per al benestar animal? Per als drets dels treballadors? I per a la nostra salut?
Menjar-ne s’associa a progrés i modernitat. De fet, a l’Estat espanyol entre 1965 i 1991 la ingesta de carn es va multiplicar per quatre, especialment la de porc, segons dades del Ministeri d’Agricultura. En els darrers anys, però, el consum als països industrialitzats s’ha estancat o fins i tot ha disminuït, a causa, entre d’altres, dels escàndols alimentaris (vaques boges, grip aviària, pollastres amb dioxina, carn de cavall en lloc de carn de vaca, etc.) i una preocupació més gran sobre el que mengem. De totes maneres, cal recordar que també aquí, i més en un context de crisi, sectors amplis de la societat no poden optar a aliments frescos i de qualitat ni a escollir entre dietes amb carn o sense.
La tendència als països emergents, com el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, els anomenats BRICS, en canvi, va en augment. Concentren el 40% de la població mundial i, entre el 2003 i el 2012, el consum de carn que van fer va augmentar un 6,3%, i s’espera que entre el 2013 i el 2022 creixi un 2,5%. El cas més espectacular és el de la Xina, que ha passat en pocs anys, del 1963 al 2009, de consumir 90 kilocalories de carn per persona al dia a 694, com indica l’Atles de la Carn. Els motius? L’augment de la població en aquests països, la seva urbanització i la còpia d’un estil de vida occidental per part d’una àmplia classe mitjana. De fet, definir-se com a “no vegetarià” a l’Índia, un país vegetarià per antonomàsia, s’ha convertit, entre alguns sectors, en un estatus social.
Un consum car per al planeta
Però l’increment de la ingesta de carn al món no resulta gratuït sinó que surt molt car, tant en termes mediambientals com socials. Per produir un quilo de carn de vedella, per posar un exemple, calen 15.500 litres d’aigua; mentre que per produir un quilo de blat en fan falta 1.300, i per a un quilo de pastanagues, 131, segons dades de l’Atles de la Carn. Aleshores, si per satisfer la demanda actual de carn, ous i derivats lactis arreu del món calen cada any més de 60 mil milions d’animals de granja, engreixar-los surt caríssim. De fet, la cria industrial d’animals genera fam, ja que 1/3 de les terres de cultiu i un 40% de la producció de cereals al món es destina a alimentar-los, en lloc de donar menjar directament a les persones. I no tothom pot pagar un tros de carn de l’agroindústria. Segons dades del Grup ETC, 3.500 milions de persones, la meitat dels habitants del planeta, podrien nodrir-se amb el que consumeixen aquests animals.
A banda, vaques, porcs i gallines, en el model de producció industrial i intensiu actual, són alguns dels generadors principals de canvi climàtic. Qui ho diria! Es calcula que la ramaderia i els seus subproductes generen el 51% de les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. De fet, una vaca i el seu vedell en una granja de carn emeten més emissions que un cotxe amb tretze mil quilòmetres a l’esquena, segons dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i Alimentació (FAO). Nosaltres, en menjar-nos-els, ens som coresponsables.
El maltractament és la cara més cruenta de la ramaderia industrial, en què els animals deixen de ser éssers vius per convertir-se en coses i mercaderies. El documental Samsara, sense escenes de violència explícita, mostra la brutalitat oculta, extrema, de les granges de producció de carn, llet…, on els animals malviuen i els treballadors els esquarteren, colpegen, esbudellen com si fossin objectes. Un model productiu que té els orígens en els escorxadors de Chicago, a principi del segle XX, on la producció en línia permetia, en només quinze minuts, matar i trossejar una vaca. Un mètode tan “eficient” que Henry Ford el va adoptar per fabricar automòbils. Per al capital, no hi ha diferència entre un cotxe i un ésser amb vida. I per a nosaltres? La distància entre el camp i el plat s’ha fet tan gran en els darrers anys que, com a consumidors, ja no som conscients moltes vegades que rere un embotit, una lasanya o uns espaguetis a la carbonara hi havia vida.
Treball precari
Les condicions laborals dels que treballen en aquestes granges deixen molt a desitjar. De fet, entre els animals que s’hi sacrifiquen i els empleats que hi treballen hi ha més punts en comú del que aquests últims es pensen. Upton Sinclair, en la seva brillant obra La jungla, en què retratava la vida precària dels treballadors dels escorxadors de Chicago els primers anys del segle passat, ho deixava clar: “Allà se sacrificaven homes igual que se sacrificava ramat: els tallaven els cossos i les ànimes a trossos i els convertien en dòlars i cèntims”. Avui, molts escorxadors contracten en condicions precàries persones immigrants, mexicans als Estats Units, com retratava el film excel·lent de Richard Linklater Fast Food Nation, o de l’Est d’Europa als països del centre de la Unió. L’obra de Sinclair continua estan cent anys després de plena actualitat.
La indústria ramadera, així mateix, té un efecte nefast sobre la nostra salut. El subministrament sistemàtic de medicines de manera preventiva als animals perquè puguin sobreviure en condicions pèssimes d’estabulació fins a l’escorxador i per obtenir un engreix més ràpid, i amb menys cost per a l’empresa, fa que es desenvolupin bacteris resistents a aquests fàrmacs. Uns bacteris que fàcilment poden passar a les persones a través, entre d’altres, de la cadena alimentària. En l’actualitat, segons l’Organització Mundial de la Salut, se subministren més antibiòtics a animals sans que a persones malaltes. A la Xina, per exemple, s’estima que cada any es donen més de 100 mil tones d’antibiòtics als animals, la majoria sense cap tipus de control, i als Estats Units, el 80% dels antibiòtics que se subministren van a parar al bestiar, com indica l’Atles de la Carn. I això no és tot, la mateixa FAO reconeix que en els darrers quinze anys, el 75% de les malalties humanes epidèmiques tenen origen en els animals, com la grip aviària o la porcina, conseqüència d’un model ramader insalubre.
Qui guanya amb aquest model? Òbviament nosaltres no, encara que ens vulguin fer creure el contrari. Unes quantes multinacionals –ben poques– controlen el mercat: Smithfield Foods, JBS, Cargill, Tyson Foods, BRF, Vion. I obtenen beneficis importants amb un sistema que contamina el medi ambient, genera canvi climàtic, explota els treballadors, maltracta els animals i ens posa malalts.
Una pregunta s’imposa: podem seguir menjant tanta carn?
*Article publicat a Etselquemenges.cat, 18/02/2014.
