El món és un casino?
Una mirada ètica al sistema bancari V
CARLES PORCEL
La desregulació i expansió de l'economia financera internacional ha donat lloc a un marc que propicia una “economia casino” que fa perdre qualitat de vida a la majoria d'habitants del planeta, tant del Sud com del Nord. Els estalvis de molts ciutadans financen l'apropiació del patrimoni global per part d'unes quantes grans multinacionals, encegats uns i altres pel mite omnipresent de l'enriquiment il·limitat.
El terme economia financera ens pot fer pensar en una cosa molt allunyada de la nostra vida de cada dia (“aquestes pàgines del diari que sempre em bote”). No obstant açò, hi té molt a veure: per què em quede fins tard a la feina sense gosar ni proposar que em paguen les hores extres? Per què eixe pis tan menut i fosc em costa tantíssim diners? Per què he perdut la meitat del que vaig posar al fons d'inversió que el meu banquer em va aconsellar?
En aquest article mostrem com les tendències econòmiques actuals afecten negativament moltes esferes del nostre món quotidià .
L'economia financera pren protagonisme
El rumb de l'economia mundial està cada volta més marcat pel que passa en el món de l'economia financera i menys per la marxa de l'economia productiva. Els factors que més han determinat aquesta evolució són:
Desregulació i globalització. El 1944, a la Conferència de Bretton Woods, es van fixar les normes que regirien el sistema financer internacional en les properes dècades: el dòlar seria la moneda de referència, s'establirien uns valors de canvi entre les diferents monedes i el dòlar, l'emissió de moneda hauria de tenir una correspondència en or i els bancs centrals de cada país controlarien els moviments de capitals en el sistema financer. Estats Units va aprofitar aquesta situació privilegiada (tothom tenia interès a tenir dòlars) per saltar-se les regles del joc: va emetre dòlars indiscriminadament, amb els quals finançar la seva expansió mundial (reconstrucció de la postguerra europea, compra d'empreses i governs arreu del món, etc.). El 1971, quan la quantitat de dòlars en circulació ja era sis voltes més gran que les reserves nord-americanes d'or, els EUA aboliren oficialment la regla de la correspondència en or. Així es va obrir la porta al "joc sense regles", norma que s'ha anat consolidant des de llavors. Hui les regles que es van posar a Bretton Woods ja no són vigents; es van eliminant les barreres administratives i fiscals als moviments de capitals entre països i entre mercats i no hi ha un límit per a la creació de diners financers. Per exemple, el govern espanyol va fer públic un esborrany del nou reglament per als fons que proposa reduir els impediments perquè els diners dels xicotets inversors puga anar als productors financers de més risc i atorgar total llibertat de moviments als grans inversors (El país, 25 octubre del 2004).
D'altra banda, els avenços tecnològics en informàtica i telecomunicacions han permès que l'escenari dels mercats siga una xarxa planetària abans impensable en temps i espai. Tot açò fa que el sistema financer siga el sector globalitzat per excel·lència.
Popularització. En els últims decennis s'ha promogut la participació dels ciutadans en els mercats financers a través de fons d'inversió i de pensions: s'ha esborrat la imatge de risc i sofisticació de la borsa (per exemple es parla d'ella en els noticiaris amb total normalitat, com si haguérem de ser-ne experts ), s'ha alarmat sobre el futur incert del sistema públic de pensions (i s'ha començat a desmantellar), s'han impulsat els fons de pensions amb incentius fiscals (el 2004 han desgravat el triple que un compte habitatge), la publicitat i la varietat fa que els productes financers siguen cada volta més atractius… Aquest capitalisme popular (com se l'ha anomenat) ha permès incrementar enormement el volum de capital que es mou pel mercat financer. El 1985 els espanyols havien confiat, 859 milions d'euros als fons, el 2004 prop de 300.000 milions.
La millor manera de garantir una bona jubilació: quedar-se sense feina
Com els mitjans de comunicació alertaven que el sistema públic de pensions estava en perill, un empleat d'una empresa mitjana va posar els estalvis en un fons de pensions. Per fer rendir els diners del fons, el banc gestor va optar per comprar un 10% de les accions d'una multinacional. Amb aquests diners la multinacional va comprar l'empresa on treballava el nostre amic.
Dos anys després, els beneficis de la multinacional van proporcionar als accionistes un rendiment del 7%, però el banc necessitava rendiments majors per garantir que podria pagar els interessos promesos al nostre amic quan es jubilara. Per açò va forçar a la multinacional (era l'accionista majoritari) a prendre un paquet de mesures de reducció de costos que incloïa tancar la fàbrica on treballava el nostre amic i obrir-ne una a la Xina. Cosa que li permetria, a més, ser més ben valorada en els mercats financers.
Aquesta secció està realitzada pel CRIC (Centre de Recerca i Informació en Consum), editora de la revista Opcions de consum Conscient. L'article va ser publicat originalment el 2005, pel que algunes dades poden trobar-se desactualitzades.