Sobre ‘males herbes’ amenaçades…

JORDI DOMINGO

Ara que tinc un segonet us contaré que estic immers en un projecte d’allò més interessant, almenys al meu entendre… ja sabeu que per a aquestes coses cadascú té gustos diferents. És un projecte que tracta de buscar indicadors de biodiversitat als paisatges agraris. O dit d’una altra manera, saber quina contribució fa, o pot fer, l’agricultura a la conservació de la biodiversitat. El projecte es fa a diversos països europeus alhora, no tant amb la intenció de comparar resultats, sinó més aviat d’explorar aquelles pràctiques que poden fer compatibles les activitats productives pròpies de l’agricultura amb la conservació de la biodiversitat.

I què anem a fer? Doncs la resposta és encara més estranya. Busquem les mal anomenades males herbes als cultius de cereals (el nom més correcte és “herbes adventícies”). En realitat busquem totes les males herbes però ens interessa especialment localitzar les plantes messícoles, que són –i ací ve la paradoxa- males herbes amenaçades… Doncs sí, encara que semble impossible existeixen algunes que estan a punt de desaparèixer. Açò es deu a una sèrie de pràctiques intensives que s’han posat en marxa en les últimes dècades. La més evident és la utilització d’herbicides, que no cal explicar que té un efecte letal sobre les herbes adventícies.

Tant important però com l’ús d’aquests productes resulta l’aplicació d’adobs nitrogenats. El nitrogen és un element indissociable a la producció agrícola, està íntimament relacionat amb el rendiment d’un cultiu, però la pressió a la que sotmetem les nostres terres és molt superior a la que havien tingut fins ara i les plantes messícoles no poden suportar-la.

Un altre efecte que ha tingut una gran repercussió sobre la situació d’aquestes males herbes és la tria de llavors que abans es feia amb mitjans rudimentaris… i sempre que es triava la llavor d’un cereal, inevitablement es colaven una sèrie de llavors de colors i/o mides similars. Hui en dia, la tria finíssima que es fa de les llavors (o el treball de les multinacionals de les llavors) garanteixen llavors “netes”, sense donar la més mínima opció a les messícoles.

I finalment hi ha un altre aspecte fonamental, no sols per a les plantes messícoles sinó per a la biodiversitat agrària en general: són les anomenades infraestructures ecològiques com ara bardisses, vores de camps, guarets, zones de la parcel·la no cultivades per no ser del tot interessants des del punt de vista productiu, etc. Eren parts de l’explotació que intencionadament es deixaven sense cultivar o lliure de treballs. Abans els agricultors ja tenien prou feines per a mantindre el camp en condicions com per a damunt eliminar la vegetació de les zones adjacents, però amb l’arribada dels pesticides i la intensificació dels cultius no es sol deixar ni un pam de terra sense treballar, sense tractar o sense transformar.

Supose que a hores d’ara alguns de vosaltres estareu preguntant-vos què té que vore açò amb la conservació de l’activitat agrària o amb el recolzament als llauradors. Doncs curiosament  l’objectiu és precisament aquest: analitzar aquests indicadors per proposar-los a les autoritats europees i nacionals per a que els gasten com a mesures agroambientals als seus territoris, al capdavall, per a que les administracions recolzen una agricultura més neta i respectuosa amb el medi natural.