Infraestructures: l’altra bombolla es continua inflant
Les radials declarades en fallida no són les úniques vies fracassades per errors en l'estimació de tràfics
JOAN OLMOS (enginyer de Camins) / El País
Un automòbil circula per una autopista enmig d'un paratge desèrtic. El conductor, alarmat, crida "eixa autopista no porta enlloc!" I l'acompanyant el tranquil·litza: "No et preocupes, els llocs els crearà ella". El Roto, a la seua vinyeta, explica de manera lúcida i sintètica la relació de maridatge que es produeix entre infraestructures i promoció urbanística per generar nous desenvolupaments.
Disposem a Espanya d'un extens mostrari que revela com s'han gestat molts dels plans, tant els viaris com les instal·lacions vinculades amb l'aigua. Sosté, però, Florentino Pérez, president del major grup constructor d'obra pública (¿del món?) que ací no hi ha altra bombolla que la del taulell. "Ja s'ompliran", va venir a dir en una recent entrevista televisada, referint-se a les famoses autopistes radials de Madrid, i parodiant, potser sense adonar-se'n, l'autor de la vinyeta anterior. Les esmentades radials han estat declarades ara en fallida i llistes per al rescat públic, però no són les úniques vies fracassades per "errors en l'estimació del tràfic".
Ara que els geògrafs han aportat interessants reflexions al debat, és fàcil veure per què al nostre territori peninsular, tan desigualment poblat, moltes instal·lacions han quedat "per sota de les seues possibilitats", la utilització no es correspon en absolut amb les seues excessives i injustificades previsions, i menys amb l'economia de l'espai. Es tracta d'una situació clarament determinada per decisions polítiques -és a dir, sense base tècnica- que van més enllà del obstinació a mantenir l'esquema radial heretat de l'Espanya del XIX.
Sap molt bé el company Pérez que la seua afirmació no s'ajusta a la realitat. Espanya està massa sobrada d'asfalt inoperant o infrautilitzat -fins i tot en el vessant mediterrani- siga en forma d'aeroports o d'autovies, en alguns casos amb requalificacions de sòl associades. Un immens capital públic improductiu que ha detret ingents quantitats de recursos dels nostres impostos generals, que al seu torn han estat restats de sectors econòmics i socials bàsics.
Una cosa semblant podem dir de les ferrovies, ja que l'esbojarrada carrera política per l'alta velocitat ha accentuat encara més el desequilibri modal del transport, aclaparadorament favorable a la carretera, en abandonar la modernització del ferrocarril convencional, on sols les rodalies salven la cara. Convé no perdre de vista el conjunt del sistema, ja que sovint els projectes viaris actuen com a estímul per accentuar eixe desequilibri, com si el ferrocarril no existira. No és una casualitat que les mercaderies que es mouen per tren a Espanya se situen, a molta distància, a la cua d'Europa.
Un cop sacsejades les primeres consciències per la crisi, fins i tot entre alts responsables de l'administració, als quals vam veure expressant una tímida autocrítica, tornem al mateix. Ací, un exemple: el ministeri de Foment està disposat a invertir més de 300 milions d'euros per augmentar (duplicant) la capacitat de l'autopista mediterrània en el tram que circumvala l'àrea metropolitana de València (conegut entre nosaltres com bypass), tot i admetetre que actualment no està saturada, i fent com que ignora el fet que, si passarà, la congestió seria un factor de dissuasió per modificar els hàbits de la mobilitat.
Vicent Torres ha realitzat una exhaustiva anàlisi crítica del projecte, desmuntant els tòpics que es gasten per justificar eixe tipus d'actuacions i destacant el cúmul de contradiccions i inexactituds en les previsions de creixement del trànsit (únic argument), fins i tot considerades des de la lògica oficial. El Govern hauria de retirar immediatament el projecte citat, almenys per respecte als sectors socials que estan patint en carn pròpia els efectes de les retallades. A voltes s'oblida que els recursos públics ixen tots del mateix sac.
Resulta escandalós que s'aplique eixa estratègia d'actuar en previsió de l'augment a llarg termini del trànsit per a les infraestructures viàries, quan en els sectors en què sí que hi ha veritable congestió -educació, sanitat, serveis socials- s'actua de manera inversa, suportant el desbordament de les instal·lacions o el que és pitjor, reduint-ne fins i tot la capacitat… o és que ací sí s'aplica el criteri de la congestió com a factor de dissuasió per alimentar altres negocis privats?
La moratòria urbanística, entesa com fre als desenvolupaments expansius, raonablement reclamada per diversos sectors socials i professionals, ha d'anar acompanyada inexcusablement d'una paralització dels projectes d'infraestructura del transport clarament antiecològics i antisocials, llevat dels que suposen acabar serrells o en què siga previsible un canvi favorable a la rendibilitat social, com podria ser destinar l'ús de carrils de circulació exclusivament per al transport col·lectiu o el privat d'alta ocupació. Mentrestant, convindria reflexionar sobre com aprofitar tot el patrimoni infrautilitzat, més enllà de confiar que el futur modifique radicalment la tendència actual.