Les cases velles

FRANCESC ALCAINA

 

Fa temps vaig escriure un article relatiu a les cases tradicionals de Museros en vore com una de ben vella era assolada. Vaig sentir la necessitat de passejar-me pel poble i fotografiar-les totes, les bones cases a dues mans i les més humils, amb les seues teulades, els ferros de les corrioles, les proteccions per a l’entrada dels carros, les finestres de forja etc. Vaig tindre la intuició de que debia almenys documentar-les perque no durarien molt. Malauradament no em vaig equivocar. En set anys que fa d’això moltes han anat per l’aire. Cases bicentenàries, massos inmemorials, exemples d’arquitectura dels anys 30, façanes del modernisme popular de principis del segle vint… I això unit als tressors arquitectònics del meu poble que mai no veuré perque fóren assolats inpunement a l’època més fosca del franquisme com ja esmentí a un anterior article (el castell de Museros amb torre àrab; la Casa Gran amb desenes d’habitacions, pati central i campanaret; el molí medieval etc.).

A més des de fa uns anys hi ha una nova tendència al meu poble: s’assola una casa vella i no es construeix una nova en el seu lloc. Simplement resta un forat. Sospite que aixina el propietari s’estalvia pagar l’IBI. El millor exemple el teniu davant mateix de l’església i l’ajuntament. Allà podreu vore aquell inmens forat, gran i lleig, tapat amb un muret de bloc sense pintar, amb una porta de ferro en mig i els fils de la llum penjats de mala manera per damunt d’ell.

I l’ajuntament que en diu?. Podeu imaginar-vos-ho. Res. Concedeix les llicències de demolició anb total indolència. Altra cosa que no siga la potestat dels propietaris de fer el que vullguen amb les seues cases no cap en el seu enteniment. I no dic que siga una política fàcil de dur a terme. Conjugar normes relatives a la imatge del poble amb l’esmentada potestat del propietari no és qualsevol cosa, et pot dur a algun enfrontament. La dreta política del poble vol tindre el pati quet i per tant opta pel camí més lògic: deixar fer. Els meus amics em diuen que fins i tot els atorgue uns raonaments que potser ni existeixen. Potser tenen raó  i directament no arriben a pensar en aquestes qüestions. Bé alguna cosa sí que pensen: al darrer plenari votàren una proposta per a sol·licitar que els Bous al Carrer siguen patrimoni cultural immaterial per l’UNESCO. Ara l’”agua para todos” ja ha passat de moda.

Tornant al tema que ens ocupa. No estem parlant de ciencia ficció. A païssos tan poc sospitosos de falta de respecte envers la propietat privada com França, les façanes de les cases són inamobibles sense un estricte estudi i permís. A l’Estat Espanyol, moltes autonomies com per exemple Navarra tenen lleis al respecte i es fan complir, i fins i tot València te alqueries protegides (encara que altres elements arquitectònics tant o més valuosos es caiguen a troços, o es vullguen assolar per fer negoci, com El Cabanyal). Fins i tot tenim una llei autonòmica de protecció del patrimoni de 2006 que és una monada però que ningú li ha fet mai cas. Aquelles lleis propagandístiques i sense dotació económica, ja en teniu alguna en ment, no?. I mentres, quatre amb les butxaques plenes de furtar a quatre mans, anant de la política als tribunals i viceversa. No arribem ni a república bananera. Una tristor.