El despropòsit de continuar destruint i malgastant

El cas de la “Via Parc d’accés nord a Montcada”

 

COLLA ECOLOGISTA I CULTURAL DE MASSARROJOS

 

 

Com que les persones som tan poca cosa i ens creiem que som tant, convé recordar-nos permanentment i amb humilitat que, malgrat els avanços socials i tecnològics, encara estem lluny d’abandonar els nostres instints més negatius i troglodites.

 

Entre aqueixos instints ancestrals i reincidents, trobem, de manera destacada, el de la dominació per la força, tant de les persones com del medi. Cosa que, malgrat la llarga experiència del dolor provocat i acumulat i l’evidència de l’estat extrem en què hem deixat el planeta, ha continuat exactament igual fins als nostres dies, on l’única evolució clara i visible es manifesta en les armes i en les proporcions amb què ens matem o amb què explotem els recursos.

 

Realment, som una espècie maligna i horrible quan continuem emprant la por, la repressió, l’egoisme, la venjança, l’opressió i la guerra per a governar-nos. I som la plaga més amenaçadora i destructiva quan continuem tractant el medi ambient com un solar, un abocador o un espai a conquerir de forma il·limitada.

 

 

Potser, llegint el subtítol d’aquest humil escrit, penseu que, per a parlar d’una carretera, hem fet una introducció un tant aparatosa i grandiloqüent –esteu en el vostre dret-. La veritat, però, és que hem trobat adient fer-la perquè encara que el cas que ens ocupa és el d’un projecte local i comarcal, no deixa de convocar els instints humans més universalment miserables.

 

La cosa és que, de sobte, la nostra malbaratada Generalitat vol convertir el camí Palmar-Camarena (que connecta pel secà Massarrojos i Montcada amb la carretera de Bétera) en una autovia de dos carrils per cada sentit, amb un espai central enjardinat i una via de servei i un carril bici al costat. O siga, canviar un camí rural amb una amplària màxima de cinc metres per una autopista de cinquanta que, en les cinc rodones previstes, assolirà un ample de cent. I tot pel mòdic preu de vora dotze milions d’euros.

 

L’autovia discorreria majoritàriament pel terme de Massarrojos, en paral·lel al camí existent i al barranc del Palmar, però bifurcant-se en un punt determinat per fer-la arribar a Montcada per l’oest o finalitzar el seu recorregut junt al poble i l’horta de Massarrojos.

 

Evidentment, un ésser amb facultat de pensament sap que alguna cosa no està clara quan una institució en fallida econòmica vol gastar dotze milions en transformar un caminet en una infraestructura semblant a la Ronda Nord. Ja que, com a mínim, és qüestionarà en què es fonamenta aqueix interés tan gran a fer l’obra (malgrat les sagnants retallades pressupostàries en matèries essencials) o si és possible que el pas immediatament posterior a la suposada pujada del trànsit de qualsevol camí siga la seua conversió en una autovia de quatre carrils.

 

No obstant això, si posseïm un mínim de sensibilitat, d’estima a la terra, de responsabilitat davant els diners públics i de respecte als principis democràtics, podrem veure de seguida que ens trobem davant d’un altre projecte canalla, un d’aqueixos en què la raça humana demostra no estar gaire lluny de l’entrada a la caverna. Perquè començant pel principi, pel nom que li han posat (que per a ser fidels a la veritat hauria de ser “Via Parc d’accés oest a Montcada”), tot és una gran mentida i un gran despropòsit.

 

És una gran mentida assegurar que l’autovia és necessària, com no siga per a afavorir uns determinats i molt concrets interessos privats (alliberar totalment de trànsit l’elitista i paranoica urbanització de Santa Bàrbara i donar accés directe a projectes urbanístics pendents de desenvolupar). De fet, l’estudi que la justifica ni tan sols ha complit amb l’obligació de comptabilitzar durant un determinat període la quantitat de cotxes que suporta el camí actual.

 

És un gran despropòsit que la Generalitat Valenciana, que hauria de vetllar per l’interés col·lectiu, es comporte de forma tan immoral i sectària per trobar de màxima prioritat l’execució d’una obra tan profitosa per a uns quants i tan perjudicial per a molts.

 

És una gran mentida que l’autovia es faça per descongestionar el trànsit. Just al contrari, a més de desviar-lo d’on viu una minoria rica i poderosa per traslladar-lo junt a una concentració urbana més densa i sofrida, es fa per a atraure’l, concentrar-lo i augmentar-lo. I tot amb la finalitat real i amagada de formar part d’un pla més ambiciós i sinistre, on l’autovia serviria de connexió entre el Bypass i l’amenaçadora Via Parc Nord de València o, el que és el mateix, el mai acabat de descartar projecte de Corredor Comarcal (que destrossaria l’horta i la comarca).

 

És un gran despropòsit que la Generalitat (que per manca de recursos necessita que la Diputació financie l’obra) estiga disposada a gastar dotze milions d’euros en portar més trànsit, més soroll i més contaminació a Massarrojos i que, en canvi, mai s’haja plantejat invertir un euro en posar remei a les greus mancances estructurals d’un poble que, per la sola condició de ser pedania de València, no disposa de les dotacions publiques més bàsiques i té part del seu patrimoni més important en estat de runa.

 

És una gran mentida que l’impacte ambiental siga mínim, quan l’autovia discorre per una zona de bosc mediterrani que alberga el BIC del poblat iber del Tos Pelat i el BRL del Riurau del Mas del Fondo i que, a més a més, té previst travessar l’aqüeducte romà de la “Séquia del Diable” i soterrar i desplaçar el caixer del barranc del Palmar.

 

I és un gran despropòsit que la Generalitat, en lloc de ser transparent, afavorir l’exposició pública del projecte i fomentar la participació ciutadana, es valga de tots el subterfugis legals possibles per a amagar les intencions reals de l’obra, entrebancar el seu coneixement i minimitzar els estudis d’impacte ambiental.

 

 

La veritat, però, és que la llista de mentides i despropòsits és molt més llarga i que la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos ha fet el possible perquè estiguen inclosos a les al·legacions presentades contra el projecte.

 

No obstant això, com dèiem al principi, el gran despropòsit és que ens facen creure i ens creguem que podem continuar actuant sobre el medi com si això no tinguera efectes, de forma tan irrespectuosa com si encara fóra un espai verge a conquerir.

 

Però, com és possible això? Com pot ser que davant el canvi climàtic (el major repte que tenim) continuem actuant tan irracionalment i tan cegament? Si ens trobem en un punt en què hauríem de desmuntar, de transformar, de plantar, de netejar, de reduir, de reciclar…, com podem plantejar-nos fer més infraestructures insostenibles que contaminen, fragmenten el territori i arrabassen el nostre patrimoni natural i cultural?

 

Si ja fa tant de temps que hauríem d’anar amb la màxima cura a l’hora de fer qualsevol intervenció… Si ja fa tant de temps que hauríem d’haver establit els criteris més exigents per a justificar la necessitat d’una gran obra i estudiar a consciència les alternatives… Si ja fa tant de temps que al decidir que una infraestructura és necessària hauríem d’iniciar-la demanant perdó a la Natura i després compensar-la de la destrossa… Si ja fa tant de temps que hauríem de ser partícips actius del disseny del nostre entorn i tindre la capacitat de decidir… Com és possible que el canvi no siga un crit unànime? Com és possible que permetem als governs actuar de manera tan opaca, autista i contrària a l’interés general i al bé comú?

 

Com pot ser que als nostres dies continuem empassant-nos aqueixa concepció que el progrés és fer més carreteres i construir més? I, sobretot, com és possible que continuem tragant amb la gran mentida del pervers model que vol implantar el poder mitjançat autovies, urbanitzacions i centres comercials que depreden el territori, ens furten la singularitat i fomenten el transport privat, la individualitat, el consum i l’alienació total?