Memòria social com a eina per construir noves polítiques socials
VÍCTOR M. ALGARRA PARDO
La memòria, individual i col·lectiva, és un ens fràgil i, si no té motivació, abocat a l'oblit. La memòria de “l’esdevingut", del passat, pot ser silenciada per un poder o un grup (amb poder), ser fins i tot reprimida i moltes vegades manipulada. De vegades, el mateix col·lectiu al qual pertany pot negar-la o deixar-la de costat, com a manera d'evasió o de protecció davant "records" difícils d'assumir. Però els fets -als socials em referisc-, sempre tornen: disfressats, desvirtuats, nus o asèptics, carregats de noves problemàtiques o significacions… Per això, per l'avanç de les societats és imprescindible dissenyar identitats socials, construir una "memòria social". L'amnèsia, per contra, permet que una i altra vegada es manifesten i es generen fenòmens socials defectuosos, quan no perjudicials.
En el passat més recent hem viscut a Espanya una profunda i de vegades irreversible transformació del nostre territori, sobretot en els àmbits urbans. Si duem a terme una anàlisi de la reconstrucció històrica d'allò que fa tan sols unes dècades enrere existia podem ser conscients del que afirmava al principi: la fragilitat de la memòria, la desmemòria i fins i tot l'actuació deliberada d'ocultació de la memòria. A València un paisatge rural d'horta ha estat substituït per un altre urbà. Séquies, camins, alqueries, barraques, molins hidràulics, parcel·lacions han estat eliminades davant dels nostres ulls.
Tot allò que una o, com a màxim, dues generacions van conèixer ja no existeix a barris con Patraix, Benimaclet, Orriols, Campanar… No diem això perquè estiguem en contra del desenvolupament urbà això, seria un absurd (encara que cal reconèixer que alguns projectes d'urbanització han estat superflus). Ni únicament perquè amb l'eliminació d'aquest paisatge s'ha perdut l'oportunitat de documentar aquests elements que es van anar gestant des de la baixa edat mitjana fins fa només unes dècades i que, en moltes ocasions, van ser importants i irreemplaçables peces del nostre Patrimoni. Només en dates molt recents algunes alqueries s'han registrat i en la major part del casos perquè havien de ser rehabilitades a l'interior d'un parc. A l'horta gairebé no hi ha àrees de protecció i les que hi ha són massa recents!
Manifestem aquest fet, fonamentalment, perquè la memòria col·lectiva pràcticament s'ha perdut. El Bullidor a Campanar, situat en un recés davant del molí de Sant Josep o de l'Horta, on s'entrecreuaven la séquia de Mestalla i la Petra, era un lloc freqüentat per gents de l'entorn "per a fer la peixquera" de les anguiles, que pel que es diu hi concentraven en abundància, "pasturant per les séquies". Als "Clots" quan es buidaven pel tallament de l'aigua per a la seua neteja, es realitzaven murs de terra o "cavallons", perquè l'aigua no tornés al clot, similars als que es feien en les parcel·les per organitzar el pas interior l'aigua en el camp. Amb cubs es treia entre diversos homes l'aigua que encara existia i un cop buidat era fàcil recollir les saboroses anguiles.
La memòria del Bullidor o d'aquelles figues que en caure la calor de la vesprada a l'estiu competien amb les del veí de l'alqueria del costat (com es deia una i altra?) no resta més que en el record nostàlgic d'uns quants dels nostres majors. I això és degut a que no s'ha mantingut res que evoque la memòria, però, sobretot, a que no ha existit ni la més mínima intenció de sumar en la història d'aquesta ciutat una capa més d'aquesta ceba que és la nostra memòria col·lectiva.
Conseqüències: una ciutat en general anodina, anònima, sense identitat, poc o gens sostenible, allunyada de l'escala i de les necessitats de confort dels humans. Algunes ciutats, com la nostra, han dilapidat el seu patrimoni. I no em referisc únicament al seu patrimoni cultural, històric, arqueològic, etc., sinó al patrimoni com a conjunt de béns socials que se'ns havien llegat: béns de producció econòmica (la terra, el mar), mediambientals, d'accés a la sociabilitat.
Documentar i interpretar el passat és la tasca dels historiadors. Però és possible anar més enllà? Aquests ensenyaments no haurien de col·laborar en la formació d'una sòlida memòria social? Una memòria que després de ser interioritzada puga esdevenir en un identificador social. Quan es té memòria es tenen arguments, que poden impulsar un gir en les polítiques socials.