L’horta: destruïda i resistent

Escriptors, periodistes, fotògrafs i investigadors reflexionen sobre l'horta valenciana

Es reobre el debat social i polític sobre un territori 'destruït poc a poc'

Daniel Borrás / El Mundo

Francisco Mora, rector de la Universitat Politècnica de València, deia la setmana passada que «ara per ara, el campus de Vera s'ha convertit en un lloc meravellós, immers en meitat d'aquesta joia que és l'horta valenciana, i perfectament connectat». Ho feia en el context de la presentació del llibre 'Universitat i territori', que recorre la història de l'espai però, gairebé sense voler explicava també que la suposada unió impossible potser no ho siga tant. ¿Horta i ciutat? Encara avui? 56 col·laboradors entre escriptors, periodistes, fotògrafs, professors, investigadors i altres especialistes han publicat un altre llibre, anomenat 'Veus per l'Horta', que pretén posar en valor l'horta valenciana i mantenir obert el debat social i polític sobre un territori «que s'ha destruït gradualment». «Hi ha un fet irrefutable», reflexiona Jorge Hermosilla, catedràtic d'Anàlisi Geogràfica de la UV, «el creixement urbanístic de València s'ha realitzat amb la pèrdua de superfície de l'horta. No hi ha hagut un altre espai on créixer».

El treball està promogut per la Universitat de València, la UPV i la Delegació del CSIC a la Comunitat Valenciana, i compta amb el disseny d'Estudi Menta. Pretén ser una visió àmplia (economia, societat, patrimoni, històries de vida…) i multidisciplinar, amb fotografia i textos. Hi ha imatges de Tania Castro, Eva Máñez, Jesús Císcar i Miguel Lorenzo, entre d'altres, i articles de noms com Manuel Vicent, Alfons Cervera, Fernando Delgado, Emili Piera i Carme Miquel.

Amb la publicació, els seus responsables (el llibre està coordinat per Maria Josep Picó i Magda Ruiz) pretenen «fer una crida a la societat i a les instàncies polítiques a considerar l'horta una prioritat». I ho fan des de la perspectiva de mostrar els seus valors; en el llibre hi ha menys queixa i més optimisme. Escriu Carme Miquel: «L'horta que envolta València, és paisatge, és cultura de l'aigua, és història, en saviesa popular heretada, és agricultura de proximitat». Per descomptat, la situació és complexa i l'especulació urbanística té a l'horta com a principal víctima. «Però aquests fets no haurien de ser irreversibles».

'Veus per l'horta', per exemple, analitza la situació des de la perspectiva econòmica. Vicente Moreno Ferrero, de l'Institut de Biologia Molecular de la UPV, apunta que la recuperació de les tomaques autòctones «no són únicament recursos fitogenètics d'incalculable valor, sinó que tenen un gran potencial a nivell econòmic». Es pregunta per què s'han abandonat varietats locals com la mutxamel, la cuarenteno, la flor de baladre… I la tomaca no és l'única. El País produeix, segons Carme Benedito, 15.596 hectàrees d'arròs, el tercer lloc productiu a Espanya; 8.444 tones de xufa només a la comarca de l'Horta Nord; i avança imparable en la producció de cítrics. Però hi ha més. José Pío Beltrán reflexiona sobre l'oportunitat de negoci que suposa conrear flors, i José Pérez Camps sobre la producció ceràmica, que «ha contribuït a la construcció del paisatge cultural de l'horta».

Una visió interessant té a veure amb el concepte patrimonial de l'horta. Martí Domínguez, professor de periodisme, fa un repàs a la relació de l'horta amb l'art. Des de l'«edulcorada» visió de Teodor Llorente de la vida del llaurador a La Barraca fins la rèplica de Blasco Ibáñez, que va escriure sobre el camp com a escenari de passions molt més salvatges. El text explica que la presència del paisatge en moltes peces (Aurora Valero o Joaquim Michavila el van recrear en les seues pintures) deixa clar que forma part de l'imaginari col·lectiu de la ciutat. I açò també és patrimoni tot i que l'interès, segons l'autor, no li faça justícia. «Sorprèn que durant aquestes últimes dècades l'horta haja produït tan pocs fruits» artístics.

L'arquitectura i els espais són un altre punt de referència. Hi ha textos dedicats al Palmar i el seu concepte, aparentment ambigu, «de solidaritat i competitivitat», segons escriu Ricard Sanmartín; a Sant Miquel dels Reis; al Jardí Botànic, «l'últim hort de la ciutat», segons Jaime Güemes, que reflexiona sobre les plantes medicinals o les espècies no adaptades al nostre clima; o el Tribunal de les Aigües, un exemple internacional «d'autogestió administrativa». També hi ha espai per tractar temes d'actualitat com el creixent ús dels horts de lloguer o propostes que podrien donar una nou aire al paisatge valencià com l'autocultiu o els anomenats horts urbans.

Però el llibre també obre una via de debat, un diàleg entre experts per intentar descobrir què es pot fer de cara a millorar una situació complexa. «L'horta pot ser rendible perquè és un espai únic a Europa», explica Anna Gimeno. «Veig un procés d'espera», reflexiona José María García, «tenint en compte la manca urbanística supramunicipal». L'horta, conclouen, «s'ha de veure com un bé patrimonial i estratègic de tots els valencians», segons escriu Gimeno.

Algunes solucions concretes de què parla el llibre passen per «pensar en cultius realment rendibles», «formar un nou model d'agricultor», que coneguin més la gestió i no tant les patologies de la seva terra, implantar «el coneixement científic» i conceptes com l'agricultura ecològica, i combinar «la venda de proximitat amb l'exportació».

L'escriptor Manuel Vicent, en un dels textos del llibre, mira enrere, a la seua joventut, «quan l'horta començava a ser mossegada pel ciment». «Des de llavors l'horta valenciana, destruïda i resistent, pura en el record i corrompuda per l'especulació la porte com un paradigma mental, l'última línia de combat». I el combat continua.