MARC FERRI
“Fuera de la natural condición de las tierras, el modo de beneficiarlas contribuye mucho á la escasez ó abundancia de las cosechas. Los beneficios conocidos son el estiercol, las cenizas de los rastrojos del año anterior, el revolver la tierra con la azada ó arado, matar y arrancar las plantas espontáneas (…) en muchas partes siembran hábas o rábanos por otoño y quando estan bien crecidas estas plantas se cortan, para que podridas en la tierra sirvan de estiercol (…) Muchos campos menos fértiles y más cenagosos se hallan divididos en dos porciones, de las quales la una se destina al arroz el año en que la otra descansa”
Josef Cavanilles “Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia” 1795.
Vaig trobar-me aquest text fa unes setmanes llegint a Cavanilles amb un objectiu molt concret: aprofitar la saviesa del botànic valencià per a mostrar als meus alumnes exemples de les tècniques agràries que eren habituals a l'Europa del segle XVIII.
Com és sabut, l'agricultura espanyola tradicional -i en gran mesura, també la valenciana- era d'una misèria esgarrifosa, si la comparem amb l'actualitat. La productivitat era baixa i la dependència de la climatologia absoluta. La societat europea en època moderna era agrària i rural, ja que més del 80% de la mà d'obra treballava al camp. Destinar tan gran volum d'esforços a la producció d'aliments era la única manera de garantir una producció suficient, i no sempre: sequeres i desastres meteorològics en ocasions feien aparèixer la fam com una realitat palpable. El llaurador, encara més que ara, estava pendent del cel en espera de la pluja i tement la gelada o la pedregada. Les devocions al santoral dels pobles ho deixen ben palès.
Al llarg del segle XVIII, però, el panorama anà canviant en algunes regions del nord d'Europa i també a terres valencianes. A Gran Bretanya i Holanda trobaren la manera d'incrementar la productivitat, reduint o eliminant el guaret gràcies a l'ús d'adobs orgànics -fem de bestiar- o a la introducció de plantes que aportaven nitrogen a la terra. Com demostra el text de Cavanilles, algunes d'aquestes tècniques també estaven presents a les marjals valencianes. S'usava rutinàriament el guaret –deixar descansar la terra un any per regenerar la terra-, una de les tècniques més primitives i esteses a Europa. També s'observa la introducció de plantes que aporten nitrogen –faves o ràvens-, o l'ús del fem orgànic, opció sempre més complicada perquè implicava que els llauradors havien de criar animals i això no sempre era senzill.
La tècnica que em resultà més cridanera de les que enumera Cavanilles és el costum de formigar la terra, açò és: cremar la palla de la collita anterior per a utilitzar les cendres com a adob. Aquesta tècnica per a beneficiar la terra és, de lluny, la més primitiva. Actualment encara la utilitzen els nadius a les selves tropicals –practicant allò que denominem “agricultura itinerant per cremació”. Pel que sembla, era tan habitual allò de pegar-li foc al bosc per obtindre un espai per al cultiu, que es relaciona l'abús d'aquesta tècnica pels bantús amb la reducció de les selves africanes fa 3000 anys –o així almenys ho afirmen uns investigadors a Science. Precisament, és l'impacte ambiental que provocaria seguir amb el costum de cremar la palla de l'arròs –com fins fa no molt es feia- el que ha convertit aquesta opció en inviable en l'actualitat, tot i proporcionar un adob barat i sostenible.
