L’escaldà

3 d'octubre de 2014

CARME MIQUEL

Al llarg de més de dos-cents anys i fins els seixanta del segle passat, durant els mesos d’agost i setembre, els habitants de la Marina Alta tenien la mirada posada en el cel. Perquè durant aquests mesos s’escaldava el raïm de moscatell per convertir-lo en pansa i del cel depenia la bona marxa del procés. Si feia bon sol, la pansa s’obtindria aviat. Si plovia molt, el raïm es feia malbé. I si això passava, es llançaria a perdre el recurs econòmic més important d’aquella comarca. També en comarques com la Marina Baixa, la Safor, l’Horta Nord i altres, l’elaboració de la pansa va constituir una activitat econòmica. Però no va durar tant de temps com a la Marina Alta, ja que en aquestes comarques aniria desapareixent durant les primeres dècades del segle XX.

L’elaboració de la pansa necessitava d’un conjunt d’activitats, alhora agrícoles i industrials, que eren com els rituals de treball de cada estiu.

Podem dir que, per als qui n’estaven implicats, el ritual començava anant a “tallar” que és el mateix que anar a veremar. Per aquesta activitat s’utilitzava el falçó i quan els cabassos de palma eren plens dels penjolls de raïm, els traslladaven a les casetes de camp i es descarregaven en els riuraus. L’endemà de bon matí, amb les primeres clarors, començaria l’escaldà. I continuaven els rituals d’aquell treball.

Hi havia la gran caldera de ferro plena d’aigua, que ocupava un forat (la boca del fornet) I davall, el foc que escalfava l’aigua fins fer-la bullir. I hi havia el lleixiu, fet amb cendra, que posaven en l’aigua per tal que la pell del raïm, quan ja estava escaldat, es clavillara un poquet i així s’assecaria més prompte. I hi havia la cassa, que és com un gran colador amb un mànec molt llarg que, plena de raïm, era introduïda per l’escaldador en l’aigua bullint, durant uns quants segons. A continuació s’abocava la cassa sobre un canyís, el de damunt d’una pila, i el raïm s’hi escampava. Tots els canyissos, ja amb el raïm, es deixaven en terra, en el sequer, un al costat de l’altre formant fileres.

I després vindria l’esmorzar de l’escaldà amb un “mullaor” de tomaques escaldades i albergínies i pimentons torrats a les brases del fornet. I de vegades, també s’escaldaven els caragols que acompanyaven el raïm. Nets, amb sal i un raig d’oli constituïen un menjar exquisit.

Els dies passaven i si feia bon sol, al poc de temps el raïm ja no era raïm, era pansa. Però si plovia tot era més lent. Els canyissos amb el raïm, romanien empilats i coberts per unes “veles”. I la gent, que mirava el cel, també es pansia de tristor si el sol no tornava prompte.

La pansa com a recurs econòmic s’acabà i amb ella s’acabaren els rituals de l’escaldà. Però no del tot, perquè a la Marina Alta hi ha famílies que els repeteixen cada any a nivell casolà, tot mantenint la tradició. I a Jesús Pobre, en el gran riurau d’aquest poble, el darrer diumenge d’agost fan la Festa de l’escaldà. Però si voleu viure una escaldà real, in situ, a Gata, a la finca de la Seranda, estan oberts a rebre visitants. I com a novetat. enguany, el 5 d’octubre, al preciós riurau del Mas del Fondo de Massarrojos, també hi ha hagut escaldà. Per primera vegada després de cent anys.