Vida sota l’arbre
Col·lectiu A PEU
El paisatge agrícola de regadiu es caracteritza per la seva imatge predominantment horitzontal, però, ja siguin conreus d’hortalisses o de tarongers, aquesta paisatge apareix esquitxat de fites vegetals que són reminiscències de la història de l’ocupació i forma de viure del nostre territori. Ens estem referint a l’arbrat vinculat a les alqueries, barraques i casetes de camp, que són testimonis (super)vivents de la vida en l’horta.
Aquests vestigis arboris han acompanyat l’arquitectura dispersa de l’horta de forma inherent i en moltes ocasions han sobreviscut fins i tot a la seva desaparició, romanent en el lloc com a empremta d’antigues construccions relacionades amb la vida o les feines del camp. Sens dubte, aquesta vegetació acomplia una funció paisatgística i agrícola, però també tenia una funció social molt important en l’ús quotidià del propi habitatge, i rarament és valorada quan es descriu l’arquitectura a la qual acompanyen.
L’element que més destaca en el paisatge per la seva verticalitat és la palmera que ha estat aprofitada al llarg de la història per a infinitat d’usos. Les fulles servien per a fer estris quotidians (graneres, espardenyes, cistelles) i objectes vinculats a ritus religiosos o culturals. En el cas de la palmera datilera (Phoenix dactylifera) els seus fruits alimentaven persones i animals, i de vegades, el tronc s’utilitzava per a la construcció. Possiblement, la seua presència al voltant de les alqueries va acabar esdevenint únicament simbòlica o com a element de referència visual, com ho assenyala el fet que molts exemplars que perviuen actualment són Phoenix Canariensis o palmera canària, molt emprada el segle passat com a arbre ornamental.
Un altre símbol vinculat a l’arquitectura de l’horta és la figuera. Com ja hem dit, no és fàcil trobar estudis sobre la funció social d’aquests arbres, i s’ha de recórrer a la poesia, a la memòria, a l’experiència personal i a les converses amb la gent gran per a conèixer el seu paper en la vida quotidiana. Descobrim doncs que a l’estiu, l’olorosa i frondosa ombra de la figuera acollia trobades i celebracions familiars, així com el gaudiment d’unes bones migdiades aprofitant la fresca, que “els pàmpols, amb una mica d’aire, fan de palmitos”. Les seues branques, no massa altes, eren lloc d’escalada i equilibris dels més joves de la casa, sempre sota l’advertència dels majors “aneu amb compte, que les figueres són molt falses” perquè eren de fusta molla i una caiguda era molt provable.
Dónes, figuera, quan l'aire rutila,
bosses de mel a l'amic i a l'estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d'orifany
Josep carner
Sota la figuera,
quan regnen els pàmpols
de la vinya vella,
és dolça l'estada,
és quan ve la fada,
quan crida i espera
que vingui l'estiu,
vull sentir el caliu,
el frec, la mirada,
vull trobar la reina.
Joan Josep Roca Labèrnia
Finalment, no voldríem oblidar l’emparrat, on la vinya, enfilant-se per unes estructures lleugeres, creava un espai més de la casa, un filtre entre l’exterior i l’interior, on ocorrien moltes de les activitats domèstiques quan la temperatura començava a ser agradable. Aquesta coberta vegetal, amb una imatge variable al llarg de les estacions, proporcionava una semi-ombra suau i mostrava l’espectacle de la maduració del raïm, que penjava oferint la seva olor i atreia abelles i altres insectes. Amb el temps, aquestes terrasses naturals han estat majoritàriament substituïdes per les cobertes de formigó o fibrociment, que eviten la brutícia quan el raïm madur cau, però que han fet perdre l’encant dels dinars sota la parra.
Observant el paisatge agrícola i escodrinyant en la memòria, sabem que aquest patrimoni natural amb eixe important paper en la vida i el paisatge del camp és molt més variat, i segons la dimensió de la parcel·la agrícola i la importància que tenia la casa i la família propietària de les terres, podríem parlar també de moreres, magraners, garroferes, pins….
En les zones muntanyoses i de secà, altres espècies eren les protagonistes, i eixa funció de descans i de protecció del sol es produïa sota cirerers i nogueres, arbres d’imponents copes que oferien àmplies ombres en els bancals de vinyes i camps de blat. També els xiprers tenien una simbologia especial i es plantaven davant de cases i masies en senyal d’hospitalitat: allà on hi havia un xiprer et donarien amablement un petit àpat; on hi havia dos, un àpat complet, i on en trobaves tres, no et faltaria un lloc on passar la nit.