“Cal la professionalització per viure dignament de la terra”

Entrevista a Enric Navarro, productor i llaurador a l'Horta de València

Enric Llopis / Rebelión

A l'Horta de València es fonen Història, ancestres i memòria personal. La sang de la terra i del llaurador es confon, gairebé com una fatalitat, amb l'asfalt de l'expansió urbana. Com tants altres productors i llauradors, Enric Navarro, de 42 anys, porta en la seua biografia la secular disputa entre la ciutat i la seua horta. El seu pare va nàixer en una barraca de l'Horta de Vera, engolida anys després pel Campus Universitari de Tarongers. La seua mare ho vafer en una alqueria de l'Horta de Benicalap, on hui es demoren les obres del nou estadi del València Club de Futbol. I els seus iaios eren llauradors, també, a l'Horta de Benicalap. El nou Pla General de València, actualment en fase d'al·legacions, planteja la reclassificació de 415 hectàrees d'horta per a la construcció d'habitatges i noves infraestructures.

Enric Navarro va cursar estudis d'enginyer agrònom, però des de menut va tenir clar que volia dedicar-se a la terra. El 2003 va impulsar una xicoteta empresa de producció i comercialització de fruita i verdura ecològica -"Terra i Xufa"-, que funciona com una cooperativa i avui tracta de consolidar-se. Manifesta, com una de les seues principals preocupacions, "que es done un relleu generacional en l'agricultura del País Valencià", perquè amb la mort dels vells llauradors no es perga la seua saviesa. Potser per açò ha impartit classes, durant els últims cinc anys, en el cicle de "Producció Agroecològica" a l'Escola de Capatassos de la Diputació de València. També és activista, membre de Per l'Horta.

-Què opines, com a ciutadà, del nou planejament urbanístic de la ciutat de València, que proposa una vegada més creixements a costa de l'horta periurbana?

Després de set anys de crisi, la gent que governa l'Ajuntament de València encara no ha entès les circumstàncies. Si parlem de que les coses mai tornaran a ser com en la dècada del "boom" urbanístic, haurien de pensar en un nou model productiu. I a València, es vullga o no, el canvi de paradigma ha de basar-se en la terra, perquè estem envoltats d'agricultura (siga tradicional o ecològica) i camps productius. Es tracta d'una agricultura especial, periurbana, que si es tinguera una visió estratègica i de futur hauria de valorar-se per alguna cosa molt important: en el futur els costos del transport dels aliments s'han d'imputar al seu preu final. A més, en una ciutat amb una àrea metropolitana d'1,5 milions d'habitants és inaudit continuar amb una mentalitat desenvolupista, pròpia dels anys 60. Pensar que podem expansionar la ciutat tant com vullgam, i sempre a costa de les terres més fèrtils, de regadiu i que estan en cultiu. Les terres d'horta.

-I la teua opinió com a llaurador?

Tinc la impressió que si una persona pretén constituir una fàbrica i se'n va a un polígon industrial, compta amb la seguretat jurídica que ningú va a expulsar-lo de la nau. En canvi els agricultors (especialment a València), ens sotmetem a que qualsevol polític canvie la normativa urbanística, i et puguen expulsar del lloc on desenvolupes la teua activitat econòmica (en eixe cas agrícola). A més, per a l'agricultor jove els preus de la terra són hui inaccessibles. I especulatius, encara que hagen disminuït en els últims anys. Encara es fixen els preus amb la mentalitat que el dia de demà es puguen urbanitzar les terres. Així, el que fem és arrendar. L'arrendament és relativament assequible, en la mesura que no hi ha tanta gent que es vullga dedicar a l'agricultura.

-I açò que la terra en un reservori d'aliments en un context de crisi.

Quan observes països com la Xina, d'enorme extensió però amb molt poca superfície agrícola útil en relació amb els seus 1.300 milions d'habitants; o Aràbia Saudita, que acapara terres de cultiu en altres països… Al País Valencià destruïm la terra més fèrtil, la de la plana al·luvial de l'Horta de València, amb un sistema de regadius perfecte, que funciona per gravetat (sense bomba de impulsió) i sense cost energètic. Em sorprèn que els governants persistisquen en l'error. Actualment vivim un moment de caiguda dels preus del petroli, però tothom sap que, en el futur, s'hauran d'incloure els costos reals del transport en el preu dels aliments que consumim. És més, el dia de demà serà un dels costos principals. Ara per ara, els productes de "contratemporada" ens estan arribant de l'hemisferi sud fins i tot amb avions. I açò és una cosa que, amb independència de si es tracta d'agricultura convencional o ecològica, no es pot permetre. El cost ambiental i energètic de transportar un quilogram de cireres des de Xile fins als nostres mercats és inassumible.

-¿S'hauria d'apostar, per tant, per una agricultura ecològica i de proximitat?

A l'Horta de València es practica l'agricultura de proximitat en la majoria dels casos. Els llauradors, convencionals o ecològics, dirigeixen el producte als mercats locals (Mercavalencia o Mercovasa, els dos mercats majoristes al nord i sud de la ciutat). "La tira de comptar" és una nau dins de Mercavalencia on els pagesos de l'Horta venen directament el seu producte als minoristes de València, siguen restaurants, tendes o supermercats. Açò és la venda de proximitat. I és molt important que es protegisca i potencie. Perquè l'Horta no és únicament sòl i terra. Hi ha també estructures organitzades que hem de conèixer i treballar. Si el mercat central, el de Russafa o els mercats municipals són importants, és perquè darrere hi ha una "tira de comptar", on les parades d'eixos mercats van a comprar cada matí. Existeix a València, a més, la tradició que els llauradors venguen directament la seua pròpia producció. Que tinguen la seua pròpia parada en un mercat. Ara bé, mentre hi haja llauradors que no puguen defensar dignament el seu producte, alhora que hi ha "llocs" buits en els mercats municipals, alguna cosa no està funcionant. En tot açò consisteix la venda de proximitat, que moltes voltes al meu entendre, és més ecològica que molta "agricultura ecològica" que promou amb una única finalitat: vendre els productes en els supermercats de tot Europa.

-¿Opines què s'ha idealitzat l'etiqueta "ecològica"?

Fa uns anys, gairebé tots els que fèiem agricultura ecològica ens coneixíem. A més del sistema de certificació, tothom sabia distingir el gra de la palla. Però passa que, a mesura que passa el temps, les grans empreses agroindustrials veuen en l'agricultura ecològica una oportunitat de negoci, i s'incorporen a aquest sistema. Tampoc ho veig malament del tot. Perquè com més gent practique l'agricultura ecològica (encara que es tracte de grans empreses), menys es contaminaran els aqüífers, els ciutadans viurem en un ambient més sa i es difondrà més aquesta pràctica. Ens veuran menys com a uns "bitxos rars". A més, si el producte ecològic estiguera en els supermercats en el grau en què està a la resta d'Europa, el fruiter o la verdulera del barri també voldrien tenir eixos productes. A Alemanya, Àustria, Dinamarca, França o el Regne Unit es realitza la venda directa de productes ecològics a peu de finca, al xicotet comerç o a les grans superfícies. I funcionen tots els canals.

-Es dedica l'agroindústria a l'agricultura ecològica? Si és així, amb quines conseqüències?

És clar, cases holandeses de llavors, o empreses exportadores d'Almeria, Castella i zones on es dóna una estructura productiva latifundista. El problema amb l'agroindústria és que tot se centra en el preu, es tracta de veure qui fa el producte més barat i, com et dic, "rebentar" els preus. Es deixen de banda, llavors, altres qüestions que hi ha darrere del producte ecològic: en quin entorn estan produïts, qui està darrere del producte, salaris, condicions laborals, embalatge…

-Hi Ha un assumpte que plana sobre la conversa. És possible que el llaurador visca avui del seu ofici, de la terra?

Al meu entendre, per viure avui dignament de l'agricultura (en general, no només ecològica) s'han d'omplir tres condicions. D'una banda, la professionalització. Ens cal una generació de gent ben formada. A més, el productor, avui dia, ha d'especialitzar-se i buscar el seu projecte. Un exemple? El cultiu del cacauet ecològic, que abans es conreava a l'horta de manera manual (sense mecanització), avui pràcticament ha desaparegut. Actualment els agricultors només planten el cacauet per a l'autoconsum. El fet és que s'importa, sobretot, de la Xina i Egipte. D'altra banda, tinc un alumne que està produint bolets ecològics (xiitake o ceps eryngii) que, per qüestions de salut o culinàries, estan molt en voga. La tercera pota seria la innovació. Fer alguna cosa diferent i amb valor afegit. I, a més, com més a prop del consumidor final, millor.

-No Has citat la coordinació entre projectes que es basen en idees semblants. Quina és la teua experiència en eixe sentit?

Treballem amb altres agricultors de Catalunya, Madrid o Navarra que, per exemple a l'hivern, no gaudeixen de les mateixes condicions climàtiques que el País Valencià. Durant eixos mesos no tenen hortalisses hivernals, i nosaltres els enviem porros, carlotes, cebes o carxofes. Es tracta, en el cas de Catalunya, de xarxes comarcals de joves agricultors que s'ajunten i s'organitzen. Un té una xicoteta tenda, un altre una parada en un mercat, un altre fa cistelles "multiproductes"… Exportem, a més, perquè el llaurador de França, Alemanya o Dinamarca puga fer la seua pròpia cistella "multiproductes". Per exemple, a Dinamarca treballem amb una cooperativa que realitza 40.000 cistelles setmanals, a la que subministrem tota gamma de cols. Aquestes empreses,  fins i tot, vénen ací a l'estiu, perquè els interessa saber qui és el productor. I açò és cada volta més important. Posar-li cara i ulls al producte.

-Contínuament es fa referència a l'envelliment del treballador del camp i a la falta de relleu generacional. Observes un canvi en l'ofici de llaurador, un viratge en la mentalitat, una fractura entre generacions?

Sí, és evident. Et parle de l'Horta. Ací el llaurador ha estat sempre molt bon productor, però s'ha quedat en açò. En una molt bona collita, amb molt bon rendiment. Fa 20 o 30 anys se li podia treure a la terra bon rendiment, tant en l'agricultura convencional com ecològica, i amb molt poca superfície donava per viure. Però hem fallat, possiblement, en quedar-nos en el producte fresc i no potenciar la transformació. Per exemple, conserves, melmelades o sucs, com sí que s'ha fet a Múrcia, Extremadura o Catalunya, i més encara en països com Itàlia. Aquesta transformació no existeix a l'Horta a nivell artesanal, ni de la menuda i mitjana empresa, encara que sí en les macroempreses de l'agroindústria que treballen per als supermercats. Però el productor jove sí que té la mentalitat que els excedents no poden llançar al fem. Cal transformar-los i donar-los un valor afegit.

-És Imprescindible la vocació per dedicar-se a la terra? És compatible eixa "crida interior" amb la professionalització a la qual apel·les?

Cal una vocació perquè aquesta és una professió molt dura i sacrificada. No es pot negar. Açò, és clar, si un vol fer bé la feina. S'ha d'estar disposat a treballar totes les hores que calga en els moments "punta" de labor (plantació o recol·lecció), encara que després hi ha altres mesos en què el treball és diferent (per exemple, a l'hora de preparar el terreny). Però aquest és un treball de 12 mesos a l'any i 24 hores al dia. A voltes un poc més relaxat, altres no tant. Sense vocació, açò no es pot fer. ¿Professionalització? Sí, ben entesa.

-Per últim, d'on li ve un eixa afecció existencial a la terra?

En el meu cas, l'entorn ha pesat molt. L'agricultura que jo vaig viure de petit era un divertiment. No era gens forçada, i açò és decisiu. És molt important que els pares i els avis no forcen mai els fills a dedicar-se a la terra. No cal obligar a ningú. A un li ha de néixer. Perquè si no, eixe sacrifici i exigència que té la terra es converteix en una tasca massa pesada. I llavors vénen els problemes. A l'Horta sempre s'ha apreciat la feina ben feta. Perquè no es tracta només d'un espai agrícola, darrere hi ha una sèrie de tècniques de cultiu, de l'espai i, repeteixo, una estima pel treball ben realitzat.