RAFA RIVERA/JOAN OLMOS
Publicat el 29/11/2015 al Levante EMV, Opinió.
No és del tot cert que en el nostre país falte una cultura de la participació, més aviat cal dir que els governs s'han resistit, per regla general, a promoure-la. Així, la gent ha anat trencant corsés, prenent els carrers, aprofitant les escletxes que deixen els mitjans de comunicació per a mostrar acords, desacords, crítiques i, sobretot, ganes que se'ls considere protagonistes i no comparses en les tasques públiques.
Precisament l'espai públic és un dels escenaris preferits per a aqueixa manifestació, que a més compleix altres funcions molt dignes: la sociabilitat, la festa, la trobada o el passeig. L'espai públic és l'eix central de la vida compartida. Però també és el lloc del conflicte perquè en ell s'entrecreuen interessos diversos i legítims. I llavors, la gestió pública és la capacitat de resoldre els conflictes, no de negar-los.
L'urbanisme, la construcció de la ciutat, tant en els seus aspectes de gran escala (un pla general, per exemple) com en els de menor àmbit (un jardí, un carrer) ha romàs durant molts anys segrestat com a matèria críptica, amb llenguatges tècnics inabordables, circuits jurídics complexos, patrimoni de les elits governatives, tecnocràtiques i empresarials. Com a resultat, els ciutadans amb prou faenes han pogut accedir a un món tan complicat: açò no és assumpte vostre.
Bufen nous vents, les exigències de transparència i participació semblen irreversibles, i els governs han de canviar radicalment la manera de respondre a
eixa petició. La participació enriqueix la democràcia, així de clar. La participació no desautoritza la representativitat dels governs, l'amplia i la reforça.
Però per a participar, la informació ha de ser verídica, completa i comprensible. Si falla alguna d'aquestes variables, el procés s'esquerda. Requereix debat, pactes, solucions tècniques i grans dosis de sentit comú. En l'urbanisme, per la seua complexitat, resulten condicions especialment necessàries. Açò és el que hem vingut ensenyant als nostres alumnes, açò és el que cal aplicar en la pràctica.
Posem el cas del parc/plaça de Manuel Graner, en l'entranyable barri de Russafa. Ara apareix un projecte desafortunat que l'actual corporació municipal hereta de l'anterior, i a continuació engega la maquinària per a contractar les obres (262.000 euros). Estiu per mitjà, procés inexistent de participació (o incomplet, per a ser menys durs) tal com manen les exigències perquè siga considerat com a tal, i conflicte al cant.
El parc mostra falta de manteniment, un clar abandó d'anys per part de l'Administració. Però té moltes virtuts: un arbrat potent (que es va salvar de la crema fa uns anys per un projecte d'aparcament, gràcies a l'acció ciutadana) i uns espais que els veïns han fet seus, els majors, els xiquets, els adolescents. Ja volgueren molts barris disposar d'un equipament d'aquestes característiques. En aqueixes condicions, bastaria amb un tractament de condicionament, o si es vol, un projecte de millora reforçant els seus aspectes positius, adequant les zones deteriorades. En tot cas, garantint la protecció de l'arbrat.
Doncs bé, l'exigència administrativa "i les urgències que marquen determinades normes", relativa al fet que el projecte oficial ha de dur-se a terme, a pesar que hi ha una gran coincidència en les seues manques i la seua falta de sensibilitat, exigeix un esforç municipal afegit, que garantisca un millor resultat per al barri i, per açò, per a la ciutat. Quan major dificultat hi ha en els processos, necessitem major exigència, més esforç imaginatiu, més aposta per la innovació, com reclama aquest cas.
L'ajuntament té una oportunitat d'or per a mostrar noves formes, noves actituds i una voluntat manifesta de defensar l'espai públic, escoltar a la ciutadania i conciliar diferents punts de vista. Mentre, els arbres esperen amb incertesa.
