Carme Melo* / Per L’Horta
27/02/2016
Article extret del diari.es
“La ciutat de València presenta una característica que la fa única i singular. Està envoltada per l’horta, espai agrícola periurbà que durant segles ha proveït d’aliments la ciutat i els voltants, paisatge cultural generador de vida i d’identitat que ha coevolucionat amb els seus habitants, els quals l’han respectada i l’han mantinguda en un intercanvi mutu i enriquidor. Amb el pas del temps, aquest equilibri anà trencant-se, especialment a partir del darrer terç del segle XX. Mentre que la ciutat s’expandia i ocupava espai d’horta, la societat es replegava vers estils i maneres de vida cada vegada més urbans i alienats del seu entorn. Com a resultat d’aquest procés, que alguns s’obstinaven a confondre amb progrés, l’horta i el seu univers d’agricultura, cultura, patrimoni i relacions socials anaren entrant en un estat progressiu de decadència i, fins i tot, de menyspreu. Foren els anys de la liberalització i la privatització del sòl (amb la fragmentació i la segregació del territori consegüents), del boom immobiliari, l’especulació urbanística, l’expansió residencial desorganitzada, el traçat obsessiu d’infraestructures i l’inici de les polítiques d’orientació neoliberal. L’horta es comodificà i esdevingué un pastís per a ser repartit i devorat.
Aquest model, impulsat i consentit durant dècades per les successives administracions estatals, autonòmiques i locals, no només ens deixà un llegat compost per casos de frau, abús de poder i corrupció, sinó també diverses empremtes sobre el territori. Algunes hi són ben visibles, com la pèrdua de superfície d’horta i la degradació ambiental, paisatgística i del seu patrimoni arquitectònic; d’altres són més subtils, però no menys profundes, com l’estat de vulnerabilitat en què quedaren l’agricultura i les seues agricultores i agricultors, que havien de competir amb usos del sòl més rendibles pel que fa al valor de mercat. Tot açò dins d’un marc jurídic i institucional que afavoria un sistema alimentari industrial i global, i enaltia els principis en què es basa.
Les polítiques, els plans i les normes responen als valors de qui els ha elaborat. En un context com el descrit suara, difícilment podien (ni volien) adoptar-se mesures que, des d’allò públic, buscaren aturar i revertir la destrucció de l’horta i garantir unes condicions de vida i treball dignes per a llauradores i llauradors, més enllà de declaracions d’intencions fonamentades en un discurs ranci i folklòric sobre la seua conservació. No obstant això, es produïren alguns intents d’adoptar mecanismes de protecció especial. Tal vegada el més ambiciós pel seu àmbit metropolità fou el Pla d’acció territorial per a la protecció de l’horta de València. Cal remarcar que, probablement, aquest instrument s’impulsà a causa de la mobilització ciutadana davant les agressions al territori i dels abusos a què eren sotmeses les seues veïnes i veïns, com ara expropiacions forçoses en els casos, per exemple, de la Punta o el Pouet (Campanar). D’aquest activisme nasqué Per l’Horta, col·lectiu que va veure la llum el 2001, quan es presentà a les Corts Valencianes la primera iniciativa legislativa popular al País Valencià amb l’objectiu de demanar una llei d’ordenació i protecció de l’horta de València. Malgrat que la iniciativa aconseguí més del doble de les signatures requerides, fou rebutjada per les Corts (aleshores amb majoria del Partit Popular).
La pressió social no fou en va i uns quants anys després, el 2008, l’Administració presentà l’esmentat Pla d’acció territorial de protecció de l’horta de València (d’ara endavant PATH). Aquest és el primer pla sectorial de l’horta nascut amb vocació supramunicipal, d’integració i coordinació entre els diferents ens locals i autonòmics amb capacitat d’afectar el territori. Fou elaborat per tècnics qualificats i disposava de mecanismes per a donar cabuda a la participació de la ciutadania i els col·lectius implicats. Tot i això, presentava nombroses deficiències que foren objecte d’al·legacions al seu moment per part de Per l’Horta, així com d’altres col·lectius i particulars. En qualsevol cas, després de les darreres modificacions introduïdes el 2010, el pla no s’aprovà i així es perdé l’ocasió de fer el que hauria pogut ser un primer pas cap a noves maneres de gestionar el territori que garantiren la supervivència de l’horta. És més, l’horta continuà sent objecte de tota mena de plans i d’intervencions destructives que l’han fragmentada encara més al llarg dels darrers anys.
Les eleccions autonòmiques i municipals del maig del 2015 poden suposar un punt d’inflexió. Partits polítics més conscienciats amb les problemàtiques de l’horta transiten ara pels corredors del poder. Tant el Consell com l’Ajuntament de València han reiterat el seu compromís amb la defensa i la regeneració de l’horta. I ja s’han produït alguns canvis. La Conselleria d’Agricultura ha creat un Servei de Producció Ecològica, Innovació i Tecnologia, i ha anunciat el que serà el primer Pla valencià de la producció ecològica. Des de la Regidoria d’Agricultura i Horta s’està elaborant un pla agrari per a la ciutat de València. Sens dubte, aquests instruments tindran un impacte positiu en la revalorització de l’horta. Són indispensables per a començar a dignificar l’ofici de llauradora i llaurador, i per a reconéixer la importància de la funció social que desenvolupen, donant suport institucional i legal a un sector que durant massa temps ha estat arraconat pels poders públics i per un sistema agroalimentari que els expulsa pel fet de desincentivar la producció i el consum de proximitat. Però a banda de garantir la sostenibilitat i la rendibilitat de l’agricultura, es requereix una figura a escala metropolitana que permeta posar fi a la fragmentació i la destrucció de la superfície agrícola. Així ho demostren nombroses experiències a escala europea i estatal que articulen un model sostenible de gestió dels espais agraris periurbans. En aquest sentit, la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori ha manifestat des del setembre del 2015 la intenció de reprendre el PATH i s’espera que en les pròximes setmanes es presente el document, responent així a les demandes de diversos col·lectius ciutadans.
Es tracta d’un pla urgent i necessari, perquè permetria atendre el triple objectiu de protecció integral del territori ocupat per l’horta periurbana (amb tots els elements rurals i patrimonials que la integren), reactivació de l’agricultura i impuls d’un sistema alimentari local. Davant d’aquesta conjuntura única, la presentació del document per la Conselleria no es pot demorar ja més. Però la versió definitiva del 2010, que constitueix el punt de partida de l’Administració actual, és insuficient i, en molts aspectes, inadequat. Al llarg dels darrers mesos, la comissió tècnica de Per l’Horta ha revisat el document i ha elaborat una guia detallada adreçada a l’Administració on s’expliquen els punts que caldria ometre o modificar. Així, doncs, es reiteren i s’amplien les al·legacions que ja es presentaren a la versió del 2010 i es dóna continuïtat a l’extens treball que el col·lectiu ha dut a terme sobre el PATH des del 2008. Les conclusions de l’estudi es recullen a més a més en un document que es difondrà entre la ciutadania. Atenent les conclusions de l’estudi, els aspectes més crítics són els següents:
1) La no-inclusió d’infraestructura verda situada en zona urbana i/o urbanitzable. El concepte d’infraestructura verda fa referència a una xarxa interconnectada d’espais lliures i d’elements de gran valor ecològic, paisatgístic i cultural que es consideren fonamentals per a garantir la qualitat de vida d’una comunitat determinada. És un component essencial del planejament i l’ordenació del territori amb criteris de sostenibilitat ambiental. Seguint les directrius comunitàries en la matèria, el terme és introduït per la Llei valenciana d’ordenació del territori i protecció del paisatge del 2004. No obstant això, el PATH no preveu com a infraestructura verda zones que, ajustant-se de fet a la definició, estan classificades com a urbanes o urbanitzables i no com a rústiques. Aquestes zones hi han de ser incloses, ja que es tracta d’espais clau que constitueixen horta primigènia o hi són contigües, o bé que actuen com a corredors ecològics o connectors entre les zones anteriors. Caldria desterrar la idea que el PATH únicament pot intervenir en el sòl classificat com a no urbanitzable. Si fóra així, negaria l’existència d’una gran quantitat del sòl vacant que es va reclassificar com a resultat del creixement urbà insostenible i, en molts dels casos, especulatiu. El PATH ha d’incloure un concepte més rigorós de les àrees que integren la infraestructura verda, especialment les de connexió funcional i territorial: els vectors de connexió, les ‘finestres a la mar’, els corredors ecològics i funcionals, i els espais públics urbans de connexió amb l’horta (com el mateix PATH defineix). D’aquesta manera s’ajustaria a les directrius i les normes de la Unió Europea i de la mateixa Generalitat.
2) La introducció d’àrees de reserva ‘ad hoc’. Es tracta d’una figura de “protecció” que reserva certes àrees per a un procés d’urbanització futur, simplement perquè estaven en fase de tramitació en els diferents plans municipals o perquè hi havia expectatives de creixement en els anys futurs. Açò es fa sense analitzar si la localització o la dimensió d’aquestes àrees contravenen els objectius del PATH, o si són necessàries o equilibrades per al nostre territori. De fet, Per l’Horta ja va denunciar que açò suposava un frau de llei: si els PGOU municipals no aprovats prevalen sobre el PATH (un pla d’acció territorial a escala supramunicipal), se subverteix la jerarquia d’instruments d’ordenació territorial. Aquesta jerarquia és fixada no només per la legislació en matèria d’ordenació del territori, sinó que queda estipulada en el text del mateix PATH. A més, algunes d’aquestes àrees tenen una funció estratègica, ja que són un punt de connexió entre parcs naturals i evitarien, doncs, la creació de ‘bosses’ aïllades d’horta. Eliminar les àrees de reserva permetrà protegir tota la superfície actual d’horta, i obligarà els municipis a reblir els seus sòls urbans i urbanitzables, abans de plantejar-se el creixement sobre l’horta. D’aquesta manera, el PATH frenaria les expectatives urbanitzadores dels ajuntaments sobre la base de criteris de protecció de l’horta, com hauria de ser l’objectiu d’un instrument d’aquesta naturalesa. A més, seria recomanable revisar tots els PGOU tramitats o en procés de tramitació per a identificar sòls urbans buits o sòls urbanitzables que presenten continuïtat amb l’horta a fi de procedir a reclassificar-los com a no urbanitzables quan ho aconsellen motius agraris, paisatgístics o mediambientals.
3) El tractament inadequat de la vora de la ciutat. Un dels motius pels quals és fonamental recuperar infraestructura verda en zona urbana és que, normalment, es tracta d’espais que se situen entre la zona urbana consolidada i l’horta. En conseqüència, fan un paper essencial per a garantir la transició ordenada entre l’horta i la ciutat. En aquestes zones caldria mantenir l’horta en producció, recuperar parcel·les abandonades, impulsar la creació d’horts comunitaris i restaurar el paisatge, incloent-hi els camins tradicionals que enllacen els espais urbans i l’horta.
4) La permissibilitat d’infraestructures noves. El PATH inclou el traçat de noves infraestructures viàries, ferroviàries i hidràuliques, com ara autovies, vies de servei, AVE, línies noves de metro i ferrocarril, i canalització de barrancs. Aquestes intervencions fragmentarien encara més l’horta, que ja està sobrecarregada de tota mena d’infraestructures, i suposarien la pèrdua de més superfície tradicional. És indispensable que el PATH elimine aquestes infraestructures (que són majoritàriament injustificables), que adopte alternatives als casos previstos (com les que Per l’Horta ha estudiat i proposa a la Conselleria en el seu informe) i que es base en un model distint que atenga les externalitats de les infraestructures (impactes ambientals, visuals i territorials) i deixe de considerar-les un component essencial del creixement econòmic.
5) La manca d’un pla agrícola detallat. El capítol que el PATH dedica al pla agrícola és molt genèric i ambigu. Cal un pla agrícola que especifique com s’organitzaran qüestions com l’entrada de noves llauradores i llauradors o la comercialització, i que descriga mesures concretes per a impulsar les denominacions d’origen, la producció ecològica i els mercats municipals i de barri amb venda directa. Qualsevol figura d’ordenació del territori que s’adopte ha de garantir la continuïtat de l’activitat agrícola en termes de sostenibilitat social i ambiental. En altres paraules, manteniment de la producció agrícola, sostenibilitat ambiental i sobirania alimentària són els principis que han d’inspirar un instrument com el PATH. Altrament, fracassarà en els seus objectius.
6) L’omissió de mecanismes de gestió i de govern. Perquè el PATH i les accions que preveu prosperen, cal acordar la creació d’un òrgan autònom de gestió i govern en què participen tots els sectors involucrats, des de l’Administració fins a les llauradores i llauradors, passant per les organitzacions socials i les veïnes i veïns. Aquest òrgan haurà de tenir competències en matèria de gestió, protecció, execució i promoció d’activitats agràries, i també haurà d’estar facultat per a exercir la disciplina urbanística. Serà indispensable que opere com a artífex d’un model nou de relació camp-ciutat i que promoga un sistema alimentari local. Des de Per l’Horta es proposa la figura del parc agrari, per la seua elasticitat, que permet adaptar-la a les particularitats de l’horta valenciana i concretar-la a través de la legislació, però partint del que ens ensenyen experiències d’èxit a la Península, com són els parcs agraris del Baix Llobregat i de Fuenlabrada.
7) La participació ciutadana. L’horta és objecte de conflictes socioambientals. Suscita distintes reaccions i interpretacions sobre quin valor té, quines funcions ha d’acomplir en el segle XXI i com se n’ha d’assolir la protecció i la reactivació. Diferents agents són competents sobre el seu territori i hi tenen interessos legítims i, en molts casos, contraposats. De fet, en tant que bé comú i patrimoni cultural, és d’interés per al conjunt de la societat. El mateix procés d’elaboració del PATH ha de fer-se, doncs, des de la participació, que haurà d’estar garantida des del moment inicial, amb anterioritat a l’entrada en vigor o la implementació. Una participació que ha de ser real i vinculant, i no un mer tràmit per a informar la ciutadania sobre decisions ja preses de bestreta i convidar-la a transitar per la senda marcada per l’Administració i els seus tècnics. La participació sols té sentit si no està encotillada i es construeix des de baix, des de la ciutadania cap als poders públics, i no en direcció inversa. Si no es compleix aquest requisit, és molt probable que es produïsquen accions i mobilitzacions ciutadanes contra el PATH.
En definitiva, el PATH del 2010 continua assentant-se sobre una visió mercantilitzada de l’horta i uns conceptes de desenvolupament i de progrés entesos com a sinònim de creixement econòmic a costa de nombrosos danys socials i ambientals. Aquesta concepció del territori i de la vida ha estat en l’arrel dels errors i els abusos que s’han comés en el passat. Els canvis en les figures i en els mecanismes d’ordenació i de gestió seran una simple ‘lavada de cara’ si no es basen en un paradigma nou que perseguisca uns estils de vida més justos i reconnectats amb el medi que ens envolta, i que enaltisca altres finalitats, com el benestar social, la qualitat de vida i la defensa del territori. Però, per on cal començar? La ciutadania ja es mou en aquesta direcció. Ara és el torn de la política territorial i del PATH.”
—
*Carme Melo (en col·laboració amb el col·lectiu Per l’Horta). És doctora en Ciències Polítiques. El seu camp de recerca s’ha centrat en l’àrea del pensament polític ambiental i l’ecologia política. Actualment és professora del departament de Geografia de la Universitat de València.
