“Francs, Marjals i Extremals. Una ferida oberta en l’agricultura de la comarca”

Jordi Belver_llaurador de l’Horta Sud i membre de Per L’Horta

 

Francs, Marjals i Extremals és una institució valenciana amb majúscules. Una institució municipal que data del 1386 i per la qual correspon a l'Ajuntament de València l'administració de l'aigua, la propietat dels caixers de les sèquies i escorredors i en conseqüència el seu manteniment.

    Des de la mateixa reconquesta de València en 1238, i la concessió als regants de l'horta un any després, en les terres al voltant de la ciutat, sobretot en la banda sud propera al litoral, havien quedat uns trossos de marjals i aiguamolls en el límit de les sèquies morunes (Tribunal de les Aigües).  

    La institució de Francs, Marjals i Extremals neix amb la intenció de colonitzar aquest territori dur i malaltís, dessecant-lo i treballant-lo, transformant a cultiu les terres de marjal, d’aiguamolls i ermes situades entre el riu Túria i el barranc de Catarroja. Com estratègia repobladora es decideix condonar tota sèrie d’impostos durant deu anys i és cedeix  poder a la ciutat per a fer noves ordenances i provisions. És així com aquestes terres passen a estar legislades per l'autoritat municipal.

    Per tant, parlem d’una institució nova i original respecte a la infraestructura hídrica anterior (d'origen àrab), planificada i executada pels ‘nous valencians’ i responsable de la colonització de tot un territori que hui en dia es situaria des de la ronda sud fins al barranc de Catarroja.

    Sense dubte, pobles com Castellar, Alfafar, Pinedo o Forn d'Alcedo li deuen la seua existència, de forma rellevant, a aquesta institució i al bon ús que s'ha fet d'aquesta des d'aleshores.

    Cal matissar però, que òbviament la responsabilitat i la feina de sostenibilitat i adequació d'aquest territori no és el resultat per se de l'existència de cap institució, si no, més aviat, del treball colossal de generacions i generacions d'homes i dones que s'han deixat la pell lluitant per harmonitzar un medi insalubre i originalment poc productiu. La institució, ha sigut el medi on s'entrecreuaven els interessos, obligacions i deures del govern amb els de els llauradors i llauradores.

    El punt àlgid de Francs, Marjals i Extremals podríem datar-lo a principi del segle XX, on el territori estava plenament articulat, econòmicament i social, i interconnectat per una xarxa de camins amb una cultura forta, autòctona i independent. I d'on neix (en 1931) l’última normativa de Francs i Marjals.

Per contra el seu ocàs, comença durant la derrota de la guerra civil, la postguerra, que va tenyir amb la sang de molts llauradors i llauradores les sèquies, i acaba de materialitzar-se en el Pla Sud1, que va ser la fugida cap avant d'un règim feixista que necessitava superar les seues mancances en planificació econòmica i llibertats socials i polítiques sumant-se al carro del industrialisme europeu des de l'autocràcia i el despotisme autòcton.

Per desgràcia, el relat dominant d’aquest Pla Sud que destaca sobre qualsevol altre és un relat franquista, i la riuada del 1957 encara es presenta com el fet legitimador d'una intervenció urbanística depredadora que, realment, no tenia raó de ser (almenys d'aquella manera) i que va servir a uns interessos que res tenen a veure amb els interessos dels afectats per la catàstrofe.

Pla, per a molts vigent encara a dia de hui, responsable del desmembrament del territori, la destrucció de la seua xarxa de connexions socials i el principi del fi de l'activitat agrària equilibrada en la zona. Des d'aleshores, el territori d'horta s'entén com un territori en procés d'urbanització i en particular Francs i Marjals com a clavegueram de la ciutat.

    Com a resultat d'aquesta visió tecnocràtica, el desenvolupament del Pla Sud és una ferida urbanística i social que no para de sagnar. Una aberració, que amb eixe riu nou i inútil, aïlla, i per tant justifica, tots els afegits posteriors: la ZAL, Mercavalencia, la V-30 i 31, CV-500,  l'accés ferroviari al Port, les bases de contenidors il·legals, les respectives fases de les depuradores, etcètera, etcètera. Condemnant a la part sud a ser un nexe d'infraestructures de transport i industrials, sense possibilitat de enllestir un relat propi, sense connexions socials, culturals i econòmiques per als seus habitants.

Parlem d’intervencions institucionals amb gran repercussió en el territori i per tant en els i les seues pobladores, humiliats, violentats i exiliats, que veuen el seu món pràcticament destruït. Són episodis i lluites molt fortes, a cor obert la majoria d’elles, totalment o quasi, ignorades per l’anomenada ciutadania del Cap i Casal i alentides pels propis ajuntaments (PSOE i PP).   

    Ara mateix Francs, Marjals i Extremals és una institució regida per una ordenança de 1931, totalment obsoleta i desfasada però que desperta certa enveja al entreveure el que ha sigut i tristor al veure en el que l’han convertitda.

    En 1931 hi havia ordenances, guardes, sancions, deures i obligacions tant de la municipalitat com per part dels llauradors i llauradores. Hui en dia només hi ha un nom i una institució fantasma. No sabem, ni els llauradors, ni la pròpia institució, quantes fanecades de terra estan regulades per Francs, quins tipus de conreus es fan, la necessitat d’aigua que tenim i sobretot d’on l’anem a treure.

    Francs, Marjals i Extremals, i cal denunciar-ho ben fort, està en perill d’extinció (i per tant també els pobles i els i les seues habitants actuals) per la mala política, la desídia i les males intencions especulatives del Partit Popular i els anteriors governs municipals:

– No hi ha guardes de les sèquies que tinguen cura d'aquestes i que sancionen les infraccions.

–  No hi ha intervencions de millora de les infraestructures hídriques,

–  No hi ha aigua, convertint-se en una problemàtica alarmant,

–  No tenim normativa actualitzada als nous usos i costums agràries,

–  No està constituïda com una comunitat de regants i per tant no tenim veu els llauradors ni les llauradores en la gestió de la institució.

–  No hi ha cap mecanisme de participació entre els pobles que suporten la infraestructura i les institucions responsables d'aquesta.

    Hui en dia ser de Francs i Marjals, significa patir Francs i Marjals, la seua disfunció crònica, la manca d'aigua, la manca d'inversió econòmica i sobretot la manca de participació social.

    Així es fa visible una situació d'abandonament de les terres en conreu, on els i les professionals de l'agricultura miren cap a terres fora de la institució i on els que resisteixen han de que batallar diàriament contra deixalles, fems tòxics, enderrocs, amenaces constants d'infraestructures, abandonament institucional, i el sobre encariment de la seua producció en detriment d'altres territoris de l'horta.

    Hem arribat al punt, crític i perillós, en el que el mal es visibilitza en tics psicològics entre els llauradors i llauradores i entre els habitants dels pobles afectats: estrés post–traumàtic, ansietats, desídia, depressions, i un seguit de malalties mentals i socials que arrelen en la consciència col·lectiva i que podem observar pel fet social ineludible de la manca de gent jove treballant els camps, la poca cura que es té pel territori productiu, (camins, infraestructures, història i sèquies) i per la visió grotesca d'uns habitants que viuen a esquenes del seu propi passat, malvivint el present i sense cap futur a l'horitzó, per tant, negant o ignorant quotidianament el seu propi territori.

    Els llauradors i llauradores d'aquest territori no reguem a manta, reguem per obstinació, en una manca total de transparència (política però també de la mateixa aigua) i dels sobrants (quins sobrants si estem patint una sequera crònica) de les sèquies de Favara i Rovella.

    Cal dir que durant el mes d'octubre hem estat 24 dies sense aigua de Favara i on la part de Rovella ha de fer filigranes per poder aprofitar tot tipus de sobrants. S'hem convertit, el poble en general i els llauradors i llauradores en particular, en captaires d'unes gotes d’aigua per a regar unes terres considerades 'Bé de Rellevància Local', tirant de motors (si els tenim) i de diners.

    Mentrestant resulta incomprensible que l'ajuntament dispose d'unes instal·lacions en la depuradora de Pinedo que bombegen aigua a Favara, aigua, que paguem tots els valencians i valencianes i de la qual una institució com Francs i Marjals no aprofita ni una sola gota.

    Uns (Favara) no amollen aigua sense obtindre la titularitat d'aquestes sèquies i altres (Ajuntament), no volen cedir el seu dret sobre aquesta titularitat. Davant d'aquest tira i arronsa els llauradors i llauradores i els pobles afectats, observem aquesta lluita per la titularitat d’unes sèquies sabedors, que durant mols anys, han sigut susceptibles de ser expropiades i per tant embutxacades en aquest saqueig en el que s’ha convertit la política urbanística als poblats del sud.

    Les coses sembla que volien començar a millorar amb aquest canvi de govern, més preocupat pel territori i pels pobles de l'Horta en particular. No obstant això, ens preocupa el seu posicionament respecte a la ZAL, una intervenció brutal que a més d’il·legal considerem immoral i que entenem que de ser aprovada per l'actual consistori trenca de soca-rel amb l'expectativa d'un veritable canvi en la política i amb la filosofia respecte a l'horta. Per aquest motiu i també per higiene democràtica, no acceptem les seues negociacions amagades amb el Port, amb una política, novament, de fets consumats i amb una entitat quasi colonial (autoritat portuària) que no respecta (ni ho necessita) la voluntat del poble valencià.  Finalment, tampoc entenem la paràlisi d'una governança encallada, quasi a l'equador de la legislatura, en les bones intencions però incapaç, per ara, de dur-les a la pràctica.

    Sabem i participem, no obstant això, d'aquest canvi, cada vegada amb més dubtes, però cada vegada més conscients de que la nostra ha de ser una mobilització autònoma i independent, lluitadora i decidida.

    Sabem que s’està intentant taponar la ferida de Francs i començar a abastir d'aigua les terres, canviant i actualitzant la normativa, contractant gent (tècnics i de forma temporal) per a començar a treballar. Estem relativament contents i veiem açò com el principi de la salvació. Però entenem la nostra situació com una situació d'urgència.  Demanem, per tant, del 'canvi' un canvi real.   

Volem un posicionament públic i institucional i veure una voluntat política, atrevida i valenta.

    Volem veure despeses en els pressupostos destinades a la millora activa de Francs i Marjals.

    I per assolir eixa situació no sols demanem i demanem, a més del que ja hem donat, oferim tot el que tenim, el nostre treball i el nostre temps. Si els nostres avantpassats i avantpassades varen poder dominar uns terrenys tan durs i inhòspits com aquests, nosaltres tenim l'obligació de recuperar-los per l'esforç que feren ells i elles i pel nostre propi futur.

    Per aquest territori d'horta. Uns Francs, Marjals i Extremals vius i saludables són més que necessaris i cadascú (l'ajuntament, llauradores,  pobles, Favara…) hem de deixar de tindre tantes bones intencions, tants discursos i assumir les nostres responsabilitats. Mentre això passa, nosaltres ja comencem assumint les nostres.

    Horta és futur.