La Sèquia de Mestalla deixa sense aigua a petites parcel · les abandonades i recuperades ara per esquivar la crisi
JOSÉ SIERRA / Levante
Secundino i Nereo, de 57 i 32 anys, respectivament, comparteixen cognom amb el que potser és l’executiu més ben pagat d’Espanya: Ignacio Galán, el conseller d’Iberdrola. Però les seues vides divergeixen probablement des del seu naixement. Secundino té 57 anys i va ser “tot just ho recorda” guixaire.
Cobra 496 euros de subsidi amb els que dóna suport econòmic al seu fill, Nereo, també guixaire, sense ingressos i amb un fill. Tots dos se saben perdedors, però no es resignen a passar les hores en un bar gastant el que no tenen. «Tampoc volem robar, encara que a vegades sembla que ens hi empenyen», lamenten.
Des de fa quatre mesos cultiven un menut tros d’horta “a penes 250 metres quadrats” situat entre el cementiri de Benimaclet i la V-21. Per plantar les creïlles i cebes amb les que reforcen l’economia familiar van haver de lluitar amb un canyar espès i centenars de quilos de runa acumulada en gairebé dues dècades d’abandó.
«Ens instal·làrem ací esperant que l’amo aparegués i poguérem arribar a una acord. Eixe és el mètode que empra tothom ».
El primer a arribar va ser el guàrdia de la Sèquia de Mestalla, una organització ja quasi residual “l’expansió de la ciutat li ha privat del seu antic domini regable” que els va advertir de la impossibilitat de regar sense el permís de la sèquia, el pagament d’una taxa i la submissió al rigorós ordre de torns “tandeig” marcat pel sequier.
«Nosaltres acceptem, i de fet ens vam inscriure a la pissarra on es fixen els torns, però va venir el president de la séquia de Mestalla i Síndic del Tribunal de les Aigües, Miguel Sanchis, i ens va dir que no podíem regar si no presentàvem un permís del propietari», relata Secundino.
«Li vaig dir que hi havia molta gent regant, començant per ell mateix, sense acreditar la propietat», afegeix Nereo.
Poc més tard Miquel Sanchis, a qui ahir intentà localitzar eixe diari a la seu del Tribunal de les Aigües i al telèfon del seu domicili de Benimaclet, els va advertir que els denunciaria «Havíem regat i vingué per ací amb amenaces de tallar l’aigua i portar-nos als tribunals. Li vaig dir que si ens denunciava jo també ho faria pel mateix: per conrear comercialment terrenys que no són seus i també per tenir a gent treballant en una situació poc clara», explica Nereo.
La trapa que permetia el reg de la xicoteta parcel·la va ser soldada «per ordre de la Sèquia” afirma Nereo. Pocs dies després, la policia el citava per respondre per una denúncia «d’amenaces i usurpació» presumptament interposada per Miguel Sanchis. Nereo va acabar a la comissaria de Sapadors, on li van prendre les empremtes digitals. Avui és un home fitxat.
Des de llavors, coincideixen pare i fill, el president de la séquia de Mestalla no ha tornat per allà. «És -diuen- un home poderós, amb contactes», del qual temen represàlies. Mentrestant, algú els va donar el telèfon del presumpte propietari del terreny, a qui van cridar. «Un tal Marc ens va dir que havia d’esperar a veure com quedava la denúncia». Ahir, Marc tampoc va respondre a les trucades de Levante-EMV.
A uns pocs metres de distància, Teodoro Cabrejas, ja jubilat, conrea creïlles i cebes que reparteix entre la seua família des de fa quatre anys. La sèquia li ha tallat l’aigua construint un menut búnquer de formigó a la parada de reg. «Em deixen posar una bomba, però a part que m’ha costat més que no val la collita, és insuficient» per al camp. Les creïlles no han crescut per falta de reg; semblen ous de colom tot i la cura de Teodoro. Sense aigua no hi ha futur. «Ens desnonen» afirma. «No vull embolics. Ho deixaré… però no hi ha dret al que estan fent amb eixa gent, sense faena i amb criatures, que no fan cap mal a ningú », conclou.
