JORDI DOMINGO
Ara que tinc un segonet vaig a plorar un poc, perquè la veritat és que de vegades fa falta fer-ho. Fa uns dies estàvem asseguts a taula amb la família parlant del camp. Que si els caquis, que si el preu de la taronja, que si l’aigua… Ja sabeu, el de sempre. Un d’ells es queixava del poc coneixement agrari que ens queda i dels perills que pot comportar fins i tot per al propi sector. Contava que va trobar per casualitat un tècnic de camp d’una firma de la Ribera agafant mostres de mandarines per a valorar qualitats i preus… i per casualitat es va adonar que de les dos varietats de mandarines que hi havia al camp, el tècnic estava precisament valorant la que no pertocava amb la consegüent pèrdua de valor per a ell. Això ben dit clar, perquè la frase era més aviat de l’estil de “si no l’arribe a parar el fI%# de p”%@ s’emporta les que no toquen tu!”
Jo la veritat em pose igual de nerviós quan vaig al mercat de Russafa (o al mercat Central… en realitat a qualsevol botiga) i em trobe amb eixos cartells que diuen “mandarina miel”, “mandarina del camp”, “mandarina dolça”. I és que és molt trist que en una terra on es cultiven més de 30 varietats de taronges i mandarines no siguem capaços de transmetre aquesta riquesa. Estic segur que qualsevol valencià sap distingir més varietats de pomes que de cítrics. Penseu-ho bé: qui no sap distingir una Golden roja, d’una Golden groga, d’una Fuji, d’una Royal Gala, d’una Granny Smith… fins i tot d’una Reineta? A més estic convençut que açò no és cap casualitat.
Penseu en el cas del vi per exemple. A poc a poc ens hem acostumat a llegir les etiquetes i raonar sobre el gust que fa cada raïm (segurament sense tindre ni idea, jo sóc el primer en admetre-ho). Explicar les varietats emprades és una magnífica estratègia que els productors de vins han entès des de fa molt de temps. A la varietat està no només la diferència en el gust sinó també una excusa per a parlar del vi, per a repetir una zona geogràfica, per a reforçar la memòria del consumidor… és al capdavall la diferenciació del seu producte envers milers d’altres productes similars en el mercat.
Jo amb els meus amics de fora intente fer pedagogia i quan em pregunten allò de “quina és la millor taronja?”, els explique que cada temps té la seua varietat i que per tant no existeix cap varietat que siga millor, i que si s’ho miren un poc (i les tenen al seu abast) poden menjar-ne de molt bones des de la tardor a ben entrada la primavera. El que és més greu és que eixe senzill argument que beneficia a llauradors, venedors, comerciants, etc. no s’haja explotat més! Encara recorde fa un parell d’anys quan un amic alemany em va acompanyar molt matí a un mercat local a Constança, al sud d’Alemanya, per a comprar formatge i passarem per una dotzena de paradetes del mercat, cadascuna d’elles amb més de 10 caixons de pomes de varietats diferents. La gent seleccionava en una mateixa parada les diferents classes, algunes per a cuinar, les de sidra, les de menjar crues… fins i tot em va ensenyar quines eren les “gourmets”, una varietat local molt preuada i rara que era una llepolia només reservada als locals. Evidentment, jo que no estic acostumat més que a les varietats comercials de pomes, em semblaven totes iguals (per cert, cap de els varietats anomenades abans estaven allà). Però els venedors sabien ben bé que no totes eren iguals pels preus que tenien…
No vaig a acabar açò donant cap solució, ni a dir el que s’ha de fer (ja he dit a començament que açò és només un plor, res més) però… com ho hem fet per a no saber res de res del que és nostre?
