Els agricultors més actius planegen convertir alguns naufragis del boom immobiliari en àrees d'horta.
28/11/2015 – Vicent Molins. Article extret de la web ValenciaPlaza.
VALÈNCIA. Uns tipus de mans adobades i corretjós tenor han pres una agulla i un fil de cosir entre els seus dits. Es preparen per a recompondre un territori que en algun dels seus fragments va quedar com després del pas d'un tauró, tot cobert de dentades. Són agricultors que després de defensar-se i perdre una infinitat de batalles, d'apuntar-se solament alguns triomfs, aspiren aquesta vegada a mirar el plànol sense imaginar quanta horta perdran sinó quanta guanyaran.
València va ser identificada amb un Detroit en fase beta que anava deixant cadàvers al seu pas quan no zombies, trossos de ciutat amb una suposada vida interior i en un profund estat de letargia. Una obcecació a urbanitzar que va portar a alguns pares a voler registrar als seus fills sota el nom civil de PAI. Amb açò la negació continuada de l'horta, un tret propi pres com a senyal d'endarreriment que bloquejava el desenvolupisme.
Les coses han canviat. El tauró invencible avui sembla un furby amb els ulls tancats. Desapareguda temporalment l'amenaça els agricultors més vius posen peu en la València més grisenca, carn de PAI, espais urbanitzats amb paràlisi. Enfront d'aquells paratges entonen una intenció: tot açò, o almenys una mica, serà horta.
Entre PAI i PAI, detecten l'espai amb el qual consumar el canvi: infraestructures verdes en espais urbanitzables. “Des de fa any i mig estem identificant-los en la plataforma col·laborativa ‘Analizo’. Som innovadors tecnològica i socialment!”, exclama Josep Gavaldà, de Per l'Horta, un tipus en permanent estat d'imaginació fent de costat el derrotisme.
Però i aquests -podria brollar el dubte- què volen ara si la voracitat urbanística està ja dormida? “Després del tsunami immobiliari la ciutadania necessita prendre el control sobre el futur de les nostres ciutats i dels nostres béns comuns com l'Horta de València. Per açò el primer que necessitem és identificar aquelles zones de lliure edificació (independentment de la seua classificació urbanística) per a reclamar el seu ús com a horta tradicional, horts comunitaris o parcs de barris”, segellen.
València volent-li donar carabasses a Detroit després de la seua germanor funesta. En marxa el replantejament. Verd per gris. Per on començar el canvi de colors? “La zona entre la ronda nord i la ciutat (Benimaclet, Orriols, Torrefiel…), on és ben evident que està l'horta millor conservada. La partida de Dalt, en Campanar, en les vores i que asseguraria la connexió entre l'Horta Nord i Sud. Les àrees entre el llit nou del Turia i la ciutat. Forn d'Alcedo, Nou Mil·leni, Safranar de Torrent…”.
Horta en les restes mortals del boom immobiliari. Com en ràfega despleguen casos que donen caràcter a la tendència. El Prinzessinnengarten de Berlín, 6.000 metres d'agricultura en un districte dens del centre. Viena i la seua delimitació dels sòls agrícoles d'interès general. Horts que arriben a París i Roma. “És ben evident l'interès per l'agricultura que estan començant a tenir en les grans ciutats”.
Nou paisatge
Per què és tan necessari omplir d'horta els punts urbanitzables que van naufragar?, els pregunte. “Són clau pel seu simbolisme, perquè es recuperarien zones degradades que donàvem per perdudes i que tornen a ser horta. Però també perquè donaria major sobirania alimentària a València. Cohesionaria als barris, acostaria la cultura rural als urbanistes i als xiquets…”, contesta Gavaldà. “Açò sí, no poden haver-hi horts comunitaris si no hi ha una comunitat que vulga portar-los, l'administració pot facilitar però ha de ser el veïnat qui els gestione”, continua.
Escenaris llunyans que, en canvi, ja han arribat. Una volta per les vores de Benimaclet il·lustra el viratge. “Està molt clar que els horts comunitaris fan que el veïnat es conega i açò construeixen un barri més combatiu, menys exposat a l'especulació i a la degradació”, afig.
L'horta per a l'urbanita, en aquests anys del tauró vista com a paisatge excèntric per a minories, és un lubrificant social per a comunitats amb el risc d'alienació, i és un pont entre trossos de ciutat aïllats. “València té l'oportunitat de fer les coses bé i tenir una transició tranquil·la entre ciutat i horta”.
Seguim amb els dubtes. Què ocorrerà si amb totes eixes franges immobiliàriament fallides no es fa res? Els riscos de no fer-ho és tenir una ciutat urbanísticament desastrosa, on els habitants perden qualitat de vida, que perd atractiu també per als visitants. Seguim pagant les conseqüències de les coses mal fetes o hem hagut d'invertir molts diners a pal·liar-les (scalextric d'entrada a la V21, nou llit del Turia, ZAL…).
El concili entre ciutat i horta és ara. Perquè aquests tipus que feien front al tauró tenen un pla.
