Autosuficiència alimentària i energètica en ramaderia… és possible!

JORDI DOMINGO

 

Ara que tinc un segonet us contaré que fa unes poques setmanes vaig tindre la sort de visitar una explotació ramadera molt especial al sud de França, concretament als voltants de la ciutat de Toulouse.

El primer que em va impactar no sols va ser la granja en sí, sinó una espècie de comitiva local que ens hi esperava. Estaven evidentment els propietaris, però també l’alcalde pedani, el representant de l’agrupació professional agrícola local, el representat del comitè local d’agricultura, un mestre d’obra… i no sé ben bé qui més, perquè al final érem a tot estirar 10 forasters i més de 20 locals. I del que em vaig adonar de seguida és que la comitiva local no estava allí per rebre’ns a l’estil “Benvingut Mr. Marshall” sinó perquè tots d’alguna manera havien participat en aquell projecte i estaven allà perquè es sentien orgullosos de mostrar el seu treball. Ja sé que és lleig comparar però compareu per favor…

Si açò ja em va sorprendre, vaig quedar encara més colpit pel que vaig veure després. El que havíem anat a visitar era una vella granja d’ovelles Lacaune, ovelles de llet amb la qual es fa el famós formatge de Roquefort. Els seus propietaris i els seus fills de prop de 30 anys, havien decidit transformar la vella explotació en un model d’autosuficiència alimentària i energètica. En principi sembla una aposta raonable, però és encara més interessant quan saps que un dels fills va ser el capità de l’equip nacional de rugby (a França un esport molt assentat amb lliga nacional tant potent com la de futbol) i ja està retirat a eixa edat… i si està retirat és no només per que físicament ja no està per a pegar bacs, sinó perquè les coses econòmicament sembla que li anaren molt bé. I sí, va decidir invertir a la granja d’ovelles. És lleig comparar però compareu per favor…

La granja ha estat equipada amb centenars de metres quadrats de plaques fotovoltaiques que cobreixen les teulades a sud de l’estable i que funcionen també com un captador solar. La calor, amb l’ajuda d’uns potents ventiladors, és conduïda fins a unes caixes gegants on es va amuntegant el farratge collit en estiu. En poc més d’una setmana assequen el farratge necessari per a 6 mesos de temporada sense pastures fresques i a més amb una qualitat extraordinària. Fins eixe moment les ovelles en hivern havien de menjar quantitats importants de pinsos i cereals en gra, perquè amb el farratge arreplegat durant l’estiu no hi havia prou. A més, amb un clima tan humit les reserves de farratge depenien massa de l’oratge durant el temps de collita. També ens explicaren una altra conseqüència, i és que quan treballes amb farratges ensitjats (els que es guarden una vegada collits en grans rotllos coberts de plàstic), es fa un ús molt alt de combustible, almenys una hora de tractor diària per a transportar, obrir els rotllos i escampar el menjar als animals.

La situació de partida era doncs que els propietaris havien de gastar diners en suplements alimentaris (i els seus contes finals depenien massa dels preus variables i cada vegada més alts dels pinsos), les collites de farratge no estaven assegurades i hi havia un consum excessiu de combustibles. I és per això que la família va decidir posar-se en contacte amb diversos consellers agrícoles (ho sé, és lleig comparar però compareu per favor…) i trobar una solució.

Finalment, gràcies als ajuts de l’estat per a la reducció de consums energètics en explotacions agrícoles (una estratègia agrícola?… és lleig comparar però compareu per favor) i la inversió del fill afortunat, es va posar en marxa la remodelació. Especialistes en fusta, en noves construccions, representants locals agraris, etc. es posaren del costat dels propietaris per fer avançar el projecte. I els resultats són molt i molt interessants: autosuficiència alimentària absoluta (només farratges i cereals autoproduïts), autosuficiència energètica amb les plaques fotovoltaiques, menys rebuig de menjar per part dels animals (perquè el farratge és més apetitós), major qualitat de la llet (gràcies a la alta quantitat proteica del farratge assecat en menys d’una setmana), millor preu de la llet venuda, millor distribució del menjar gràcies al sistema d’emmagatzematge i distribució nou (amb una menor dedicació per hores), etc.

Doncs sí, no sé el que em va resultar més al·lucinant: el fill que ha fet fortuna i inverteix en ramaderia, el veïnat orgullós ensenyant als forasters el seu treball, o un estat amb una estratègia per al sector…

Ah! Com que ja sé el que esteu pensant, només dos apunts: no, aquesta granja no és la del poble de l’Astèrix i Obèlix. Moltes més granges a França ja estan fent eixe pas (els assecadors solars instal·lats es conten per milers), per no parlar d’altres tecnologies similars posades en marxa que ja contarem. I per últim, no, no som tan diferents. França és França i efectivament parlen en francès, però els ciutadans que viuen allí, els que crien ovelles i els que fan de polítics són éssers humans, igual que nosaltres. Igualets.