IGNASI MANGUE
Fa uns mesos, quan vaig pensar en un títol per al meu blog, l'elecció del nom no fou immediata, ni tampoc fàcil. Agraïda la confiança inicial que em feia la gent de Per l'Horta, vaig assumir amb il·lusió i motivació el compromís d'escriure de manera regular en aquesta interessant aventura coral. Però passats els dies, ja en fred, vaig pensar, sobre que escriure? Per què?
De cop, una enormitat de qüestions, temes i possibilitats diverses per narrar, explicar, debatre, observar, explorar o simplement interrogar, s'apinyaren en la meua taula de manera desordenada.
Les vora dues dècades de recerca i feina que porte sobre els paisatges tradicionals de l'Horta, junt al meu sentiment com veí i amant del nostre rerepaís, més que estimular-me de manera àgil la pensada d'aquestes primeres ratlles, van girar-se en sentit contrari. Per moments, m'entrebancava en un infinit mar de possibilitats que bloquejava la tria d'un camí concret. Tantes vegades pensant en mil temes per a escriure de manera distesa sobre l'Horta, i ara que tenia una possibilitat ben a la ma, topava amb un mur de saturació informativa. Internet també té bastant d'això, si no tens un pla de ruta molt ben delimitat a l'hora de buscar informació, et perds molt fàcilment.
El destí, no és un amic fidel en el qual pugues confiar per a què que t'ajude d'immediat en resoldre un embolic qualsevol. Però de vegades, de manera inexplicable, el destí apareix, i et desempantanega àgilment el present i la situació que et tenia atrapat. Així, dies més tard, després d'estar pegant-li voltes a l'assumpte sense massa èxit, vaig trobar una inesperada inspiració en una entrevista de feina que aquella setmana li feia al professor Josep Vicent Boira. L'entrevista, amb el potent rerefons de les relacions horta i ciutat, i la lectura de l'esborrany d'un excel·lent article, generositat del mateix autor, produïren la necessària catarsi en la meua persona, ajudant-me a assumir d'una vegada el tema que des de sempre ha format part de la meua vida. Sorgia amb força el títol "Horta i ciutat". Feia temps que volia obrir una conversa sobre aquests dos mons, que si més no, en el meu cas, sempre han sigut dues meitats d'un únic tros.
Es pot dir, que des de molt aviat, vaig viure de manera quotidiana la dualitat horta-ciutat com un tot que formava part de la meua existència i de la dels altres veïns del meu barri. Una realitat dinàmica, tossudament desequilibrada, mutant, difícilment aprehensible, i que vista des de fora, fàcilment podia resultar estranya, confusa, contradictòria, i perquè no dir-ho, impossible de materialitzar sense esmicolar-la en distintes parts. Els relats d'observadors externs a aquests paisatges híbrids, sovint han deambulat entre els records malenconiosos dels trossos d'horta esplendorosa que va ser, i per altra, han transitat per un desenfrenat positivisme urbà uniformitzador, que des dels paradigmes del progrés i un desenvolupament sense fre, pensava girar-li la cara a aquell barri de Tercera Divisió, per convertir-lo de socarrell en una part ben “moderna i prestigiosa” d'una nova València. Però per sota d'aquests símptomes aparents de perifèria marginal, com la promiscuïtat de trossos d'illes urbanes inconnexes, les nombroses interrupcions viàries, les vaguetats de sorolls rurals incomprensibles, l'endarreriment dels vells de canals d'aigua descoberts, o la presència d'un incòmode parc de vells edificis centenaris i antiquades naus industrials, bategava el cor d'un ventall de paisatges informals i rics en relacions humanes diverses. Comptat i debatut, uns espais viscuts, usats, i sentits. Al principi i al final de cada deteriorada vorera, marge d'un camp sentenciat, o solars abandonat sense ordre ni control, corrien les venes d'activitats urbanes i rurals més o menys deteriodades. Una ampla i diversa comunitat de grups socials i interesos ben diversos, compartia taula i mantell al bar, cine d'estiu per altra, mercat de carrer, producte de l'Horta, cadira a la fresca, regants camuflats entre trapes de clavegueran i panys tancats, o el xiulet i campana de l'estació del “trenet”. Tota una tirallonga de distintes escenes i personatges convivint a destemps o en sincronia dins d'un mateix escenari. Un teatre urbà canviant, teixit formalment de manera deficitària, que arreplegava un fluix ininterromput de fugitius del món rural peninsular, que s'havien instal·lat a colp de necessitat en aquells vells parcel·laris a vora séquia o nova finca amb ascensor. Tot plegat, s'estaven generant noves cartografies i coreografies estructurals dins aquesta franja periurbana, això si, amb una atmosfera dissortadament neo-urbana. Per a nosaltres, els que hi vivien dins, tot allò resultava “normal”, era el nostre paisatge.
Durant aquells anys setanta i huitanta del segle XX, sorgien en els barris obrers com el meu, una nova societat, molt barrejada, que es refundava entre les esmirriades presències de l'alta cultura espanyola, els nous paradigmes de la baixa cultura nordamericana i europea —i per descomptat espanyola—, i els filets de trosos dispersos d'horta que ocupaven cada vegada una posició més marginal. Encara que marginal o no, el seu aroma es confonia en l'atmòsfera diària de la majoria de carrers, places i indrets de la zona.
Tot aquest paisatge mestís, caòtic, en transició, per moments una mica esquizòfrenic, i de vegades pejorativament multicultural —en la seua versió més angloxasona—, era, de manera palesa, part important de l'univers de vida en el meu barri, Marxalenes.
Aquell vell espai trinxat per l'especulació, desorganitzat en les seues trames, i durant moltes dècades fora de l'ortodoxia del planejamet municipal, de manera involuntària, havia garantit la permanència de fòssils arqueològics, paisatges medievals i un marc de relacions i costums mestisses entre el veïnat, on els xicotets espais d'horta, malgrat el seu paper residual, encara eren informalment vius i útils. Nogensmenys, els que més gaudien de la singularitat polimòrfica d'aquesta horta urbana, eren la reduida part dels originaris "índigenes locals", alguns veïns melanconiosos i l'abundant tropa de xiquets i adolescents. Mentres que per als primers aquell trosos d'horta i ciutat eren les restes del paisatge físic de "la seua vida", per als últims, allò constituïa un divertit i misteriós espai infinit d'oci i misteri infantil. Comptat i debatut, per a un grup de persones, eren també espais estimats.
D'aquesta manera, els pedaços inconexos d'horta i vells racons marginals de la ciutat, que romanien entre les Tendetes de Campanar, Marxalenes i els carrers de Sagunt i Alboraia, foren també geografies bàsiques en la meua primera escola de la vida, el carrer. Però d'entre totes les velles ratlles d'aquesta cartografia confusa entre ciutat i horta, una per damunt de la resta, em va permetre colar-me dècades més tard a l'Horta compacta dels pobles i els camins. Potser, des de la ciutat era una porta de darrere, una senda de servei lateral, extranya, bruta i marginal, però, sens dubte, per a moltes famílies de la comarca i per a mi mateixa, era un amor vital i inqüestionable, l'aigua a través d'una séquia. Així, l'aigua que ens ha cedit des de fa vora mil anys el riu Túria, per fer ciutat i horta, ha trascendit absurd conceptes com “desenvolupament” o “progrés”, i ha creat un relat i uns paisatges que s'han barrejat uns amb els altres de manera espontània, indeterminada i discontinua. Fa més de mig segle el filòsof i antropòleg Jean Gebser, considerava que els procesos transcedentals i decissius de la naturalesa i de la vida humana, no seguien una línea continua en l'espai/temps, sino que transcorrien a salts, de manera quàntica. D'aquí el plantejar-vos que mirem la relació de la ciutat i l'horta, o l'horta i la ciutat, com un tot, com les dos cares d'una mateixa moneda. I que a més a més, malgrat les seues contradiccions, informalismes i desproposits, procuren estimar-les alhora.
Potser aquest no és el millor començament per obrir un blog, però sentia que abans d'obrir el meló del coneixements professionals i les opinions acadèmiques que vull expresar-vos sobre "l'horta i la ciutat", tenia que explicar-vos el per què, del què, com i quan va sorgir "aquest plaer i vici secret" per l'Horta i la ciutat de València.
