Línies de treball

10 raons per salvar l’horta de La Punta

1. L’asfalt és l’última collita de la terra. Arreu del món, les destruccions ecològiques i agrícoles s’aguditzen. Amb la destrucció del que resta de l’horta, València haurà desfet la base de sostenibilitat que li ha permés la subsistència al llarg de dos mil anys i haurà soscavat així el seu propi futur.
2. Si mateu l’horta, mor també el nostre poble. Els efectes dels danys que ara denunciem en el futur seran del tot intractables, i res no ens autoritza a esperar fins que no tinguen remei.
3. La recuperació de l’horta és una de les claus d’una València sostenible. Després de moltes dècades d’expansió desfermada, la societat industrial i modernitzadora ha descobert que la seua durabilitat està amenaçada. La millora i el gaudi de la vida hi serà impossible si no respecta la base natural que la sustenta. S’ha comprés ara que el gegantisme il.limitat del ciment de la ciutat model taca d’oli no és viable a llarg termini. L’única alternativa a la demència ecològica i social dels vigents sistemes motoritzats i privats de transport és l’encalmament dels carrers i el foment de la proximitat disminuint les distàncies físiques de l’intercanvi de persones i mercaderies. Les ciutats que mantenen una viable agricultura periurbana tenen un sòlid avantatge que seria de necis malbaratar.
4. Qui perd els orígens, perd identitat. Les comunitats sense memòria, en perdre la capacitat de destriar les innovacions nocives de les saludables, esdevenen incapaces d’aprendre. La millora social no es recolza en la conservació d’una tradició fossilitzada, ni en l’absolut desarrelament, sinó en la reelaboració progressiva de les pròpies capacitats segons els límits ecosistèmics. L’evolució d’una ciutat ha de partir del del cabal d’experiències i del seu patrimoni acumulat al llarg dels temps. La simbiosi entre la ciutat i l’horta és un dels elements de l’específica originalitat des de la qual cal construir el futur de València.
5. L’horta ha esdevingut escassa i és, per tant, prioritària. València s’alça sobre una mil.lenària terra d’extraordinària fertilitat. La seua inacabable expansió urbana als anys seixanta encara es manté, i com una malaltia cancerosa s’ha anat menjant l’horta. Algunes formes del desenvolupament: habitatges, carreteres, indústries, àrees comercials, i universitats, han devorat i matat les terres vives d’horta.
6. No és del passat que parlem, sinó del present i del futur. La defensa de l’horta no és una nostàlgia conservadora ni premoderna. El sacrifici de la viabilitat futura col.lectiva a la rendibilitat immediata per a uns pocs és inacceptable. Proposem un model de ciutat que, entre d’altres coses, és més modern que no el dels especuladors i els planificadors. Volem la seguretat en l’abastiment amb una forta participació dels recursos locals, la regeneració de la ciutat històrica: més arbres i menys cotxes, la rehabilitació de les zones urbanes degradades, la minimització del volum i la toxicitat dels residus.
7. La recuperació de l’horta és d’interés general. De cada quatre persones que habiten a València, tres saben que la pèrdua de sòls agrícoles és un dels greus problemes mediambientals valencians. Aquest consens conservacionista, té motivacions diverses: de valors rurals i tradicionals, de la necessitat de posar límits a la bulímia del capital econòmic d’alguns pocs, dels fonaments de la sostenibilitat ecològica i social.
8. L’opinió a favor de la conservació de l’horta ha de transformar-se en acció col.lectiva. El consens ciutadà no ha estat mai capaç d’exigir amb força una reorientació del desenvolupament metropolitá. Cal ara aconseguir una ampla movilització civil. Els governants locals hauran d’acceptar que no tenen més poder que el delegat per les urnes. Els promotors i planificadors hauran de comprendre que la millora de la vida no sempre és igual a posar-hi ciment. Fins i tot el govern central haurà d’assumir que, si vol un megaPort per a Madrid, l’haurà de negociar amb nosaltres en lloc de construir-lo contra nosaltres.
9. No ens conformem amb una moratòria precària i provisional, que allunye de moment l’amenaça de l’expansió industrial del Port (ZAL). Exigim: el manteniment de l’actual qualificació de la Punta com sòl agrícola no urbanitzable d’especial protecció. Volem la inversió pùblica necessària per tal de fer de l’horta un nou espai econòmic i ecològic: rehabilitar sense contaminants el patrimoni arquitectònic i paisatgístic, amb noves i viables iniciatives agroeconòmiques per als miniconreus de l’horta.
10. La recuperació de l’horta de la Punta és un primer pas cap a la preservació del conjunt de l’horta. València ha d’equilibrar les activitats orientades al mercat mundial amb la relocalització d’alguns processos productius bàsics. La recuperació i protecció pública de l’agricultura al conjunt de l’horta com Parc Natural Agrícola és un pas decidit en eixa via. A les terres de La Punta es juga el veritable sentit de la nostra entrada col.lectiva en el tercer mil.lenari.